Des d'aquesta finestra pública analitzaré el món que m'envolta (bloc adherit a la campanya Boicateja'm)

dijous, de setembre 29, 2005

Aerofàgia estatutària

Prèvia: el títol d’aquest post volia ser l’onomatopeia d’un pet, però no he sapigut quina escollir. Potser un “prrrrr”, o un “pufffff” o “pummmmm”... no m’he decidit per no ser cap d’elles determinant, ni prou definitòria.

En l’apassionant món de la parella (recordeu el Doctor Soler a “Persones Humanes”?) no s’adquireix el grau suficient de complicitat i confiança, fins que tirar-se un pet no es converteixi amb quelcom normal. Però, és clar tampoc no cal abusar-ne; tot i ser del tot natural, no ho és d’agradable. Tenir ventositats a tothora, i si són oloroses pitjor, pot acabar amb l’estabilitat de qualsevol parella.

Recordo el primer cop que em vaig tirar un pet davant de la meva parella, va ser del tot inesperat per a mi, un fet involuntari. Anàvem una nit amb cotxe després de prendre unes birres, la meva bufeta estava a punt d’esclatar i em vaig aturar a un bosc per pixar. Eren tantes les ganes que tenia de pixar, que al mateix temps em sortiren un munt de pets, tots ben sonors i acompassats, cal afegir. La situació era tant còmica que no parava de riure, i més que reia, més pets que em fotia. La xicota no va saber trobar-li, la gràcia. El cert és que feia ben poc que festejàvem, potser no arribava a un mes. Després de 6 anys, ja no és cap sorpresa sentir-ne un a casa, la principal precaució és destriar bé els moments i els llocs, però el fet en sí és pràcticament innocu.

El govern català tot i ser una aliança de partits, no és cap parella, però entre ells haurien de comportar-se de forma modèlica, sinó és que perfecta. Entenc que és difícil la convivència (pregunteu-m’ho a mi), entenc que no hi ha cap parella perfecta, i encara és més difícil arribar-hi a la volguda perfecció, quan s’ajunten 6 sensibilitats diferents. Cal recordar que el govern no el forma un tripartit (o tristpartit com algú correctament els anomena), sinó que és un poti-poti de 6 partits: Psc-Psoe, Ciutadans pel Canvi, Erc, Iniciativa, Els Verds, Esquerra Unida i Alternativa. Que serien 7 si hi comptéssim el grupet aquell del Pere Esteve (Catalunya 2003).

Però allò que em treu de polleguera és que, en la tramitació de l’Estatut, el Psc és qui s’ha llençat tots els pets i totes les llufes i, mentre l’ambient s’omplia d’olors pestilents i sorolls extravagants, els altres partits de l’aliança han restat muts. Hom podria pensar que la fortor dels pets sociates són la causa de la manca de parla de l’Erc o de l’Icv-Eua, però no ha estat així. És la seva pròpia inèpcia intel•lectual, la seva inexperiència, la seva inòpia política, és tot plegat el que els fa romandre al costat de tota aquella podridura. Allà s’hi han quedat, plàcidament impàvids, olorant aquell tuf de femta i escoltant els desagradables sons que expulsava el cul sociata, convenientment cuinats per l’aparell del carrer Ferranz.

I la traca final sociata ja la tenim aquí, no ha trigat gaire: els Srs. Ibarra, Bono, Guerra... han assegurat que mai a la vida, mai, el Congrés de Diputats espanyols aprovarà un Estatut on es reculli que Catalunya és una nació. En resum, l’Estatut no té cap possibilitat, cap ni una, de passar el preceptiu tràmit d’aprovació parlamentària a Espanya.

No calia ser gaire avesat en política per esperar la resposta dels jacobins, l’únic que espero és que el darrer terrabastall ocasionat per les ventositats dels socialistes, tregui la son de les orelles dels seus (presumptes) aliats polítics, sinó tingueu clar, seran ells els “criminals d’alta traïció”.

ADDENDA: el text de l'Estatut
http://www.parlament-cat.net/porteso/estatut/text_ple300905.pdf

dimecres, de setembre 28, 2005

Que lluny que queden les vacances


Estany_Tort2
Originally uploaded by Catxum!.

Sí és cert, si total no fa ni un mes que hem tornat, però allò que queda lluny, molt lluny, són les sensacions, els paisatges, la companyia.... coi, com n’estàvem de bé i mira’ns ara.

La foto és de l’estany Tort de Peguera, si us hi fixeu bé, podreu observar, a la segona península de la dreta de la imatge, el refugi Josep Maria Blanc, que ha estat remodelat i el van inaugurar aquest mes de juny passat.

És un lloc privilegiat, maco, tranquil, es poden fer bones excursions muntanyenques, però també es pot gaudir del seu entorn sense moure’s més de 10 minuts al voltant del refugi, les instal•lacions són molt bones (tens aigua calenta a la dutxa, si la pagues, és clar), la gent del refugi és molt amable, fins i tot tenen un ordinador amb un mapa virtual i navegable del Parc d’Aigües Tortes i de l’Estany de Sant Maurici (Editorial Alpina, Geoshow 3D) per a les vostres rutes.

O sia, que ja ho sabeu, ni us hi acosteu!!! per rés del món!!!! fuig, fuig!!!! Que els Piris i l’alta muntanya en general, i aquest refugi en particular, ha de continuar així de tranquil i maco durant molt de temps, i ja sabem que quan les coses es massifiquen perden tot el seu encant. I si hi aneu, no l’hi ho expliqueu a ningú, com jo - equivocadament- ara estic fent.

Addenda: gràcies Luthien, ha estat ella qui m’ha fet descobrir l’hospedatge de fotos del Flickr.

dimarts, de setembre 27, 2005

La família.

Doncs sí, des del dilluns passat que no m’arribo per aquí per deixar-hi caure una cagadeta. Aquesta setmana passada he patit les conseqüències del síndrome depressiu post vacacional, és a dir, he hagut d’anar de cul alhora de fer un parell de coses, atès que no les vaig fer en el seu moment, amb la necessària i imprescindible antelació. Sempre em passa el mateix, siguem al setembre o al maig.

Dijous passat vaig baixar al Cap i Casal. Vaig aprofitar per arribar-me a la llibreria Continuarà. Una botiga on pots trobar un munt de còmics, de tots els estils, tot i què una mica desendreçat, pel meu gust: n'has de remenar molts d’ells per trobar el còmic que cerques; els índexs són a vegades per autor, unes altres per col•leccions...

Com la meva paternitat és a prop, doncs vaig aprofitar per comprar-hi un llibre més de l’excel•lent col•lecció de llibres per explicar en ... 1 minut, 1 minut i mig, en dos minuts i s’ha acabat. Amb guió de Victoria Bermejo, i dibuixos de Miguel Gallardo. Sí, el de Makoki.


Entre d’altres més, la principal descoberta ha estat el còmic d’en Juste de Nin, “Els Nin: memòries a llapis d’una família catalana”.

Els més joves coneixeran en Juste de Nin com dissenyador de la marca d’Armand Basi. A la seva joventut – durant el franquisme- en Juste de Nin va ser militant del PSUC, ninotaire que signava com “el Zurdo” a “pamflets suqueros” i en el “Mundo Obrero”, més endavant va marxar del Partit quan aquest va decidir que no calia reclamar el dret a l’autodeterminació, posteriorment va entrar a l’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra, i ara sembla molt proper a l’ERC.

Els Nin va ser la típica família catalana de la petita burgesia de Barcelona, que sobrevisquè prou bé durant la dictadura, tot i què- pel que se'ns explica al còmic- mai va combregar amb el règim, ans el contrari. A la nissaga dels Nin hi destaquen, entre d’altres, l’Anaïs Nin, en Joaquim Nin-Culmell i l’Andreu Nin.

Però bé, allò que vull destacar del còmic no és pas el seu dibuix (més aviat fluix, sense profunditat, ni tonalitats, sense que sigui excusa vàlida el seu format: a llapis i en blanc i negre), ni el seu guió (a vegades massa carregat d’informació, amb episodis que passa de puntetes i d’altres que s’hi entreté massa, tot i que cal tenir present que és un repàs, molt particular i personal, de la seva família des de finals del segle XVIII, i això no és pas fàcil, ni tant sols en més de 300 pàgines), sinó el tractament que hi dóna a “la família”. Sí, sí, estic ben tou amb aquets assumptes, ho sé.

A casa som quatre, i el meu germà des de fa un munt d’anys que viu a l’estranger (potser ens veiem un parell o tres de cops l'any). De la relació entre el pare i la mare millor no parlar-ne, per inexistent. Tot i tenir part de la família materna a tocar, no hi tinc cap relació amb molts d’ells, i de ben segur que més d’un cop m'he creuat pel carrer amb un cosí i no l'he reconegut, ni ell en a mi. La família paterna, igual de llunyana que desconeguda. És doncs, quan veig a famílies tant –estranyament- ben avengudes, que se m’encongeix el cor i trobo a faltar aquesta comunió i companyonia familiar.

Tot i que no cal oblidar les discussions, enfrontaments, baralles, etc. que conec tant de la meva curta (no pas per anys, sinó per intensitat) experiència familiar, com d’episodis viscuts de famílies alienes. I deixo de banda les escombraries familiars que molts es dediquen a fer públiques als mitjans de comunicació.

La major putada de la parentela és que no els esculls tu, et venen imposats per lligams sanguinis i de llit. Si de la parella i dels amics, hom n’és el responsable (o l'irresponsable), la família ja són figues d’altre paner. No hi tinc cap obligació vers a ells i sempre he cregut que no sóc pas obligat a ser més simpàtic, ni més plaent amb la familiada: tot són costums imposades i arquetipus que no canvien mai.

Igual només és un còmic, i l’amor real a la família no existeix, però si he d’escollir entre el model que he tingut fins ara, i el que se’m mostra a les seves vinyetes, no en tinc cap, de dubte. El problema és com educar amb uns valors que en són de propis.

dilluns, de setembre 19, 2005

Un matí de dissabte.

Dissabte. És mig matí i m’estic sol al llit. La dona és a la cuina, esmorza. Per la finestra entra la claror d’un dia gris. Sembla que ja ha arribat la tardor. Veig com es mouen les fulles dels arbres i com uns ocells volen fent cabrioles. Fa una mica de fred, i m’embolico amb els llençols. L’aroma del cafè surt de la cuina, i s’escampa per tota la casa. Només se sent el dringar de la cullera amb la tassa de cafè. No se’m passa res més pel cap que percebre, d’una forma apassionada alhora que plenament natural, tots aquelles coses que s’ofereixen als meus sentits.

Però aquell moment màgic dura ben poc. La dona em parla de no sé què i, toca’t els collons, vol una resposta. Resto uns segons callat i em crida: “que no m’escoltes?”. Ja m’agradaria, noia; no escoltar-te i fruir una mica més d’aquest moment tant especial. Xaval, ja saps el que et toca: llevar-te, anar a la cuina i encetar una conversa sobre un tema que no t’importa un rave. Són coses de la vida en parella.

Per què, com li pots dir: “ei maca, espera un moment que ara estic gaudint d’un moment especial que requereix silenci”? L’encant ja s’ha trencat, que més dóna. I el més segur és que, lluny de callar, comenci a preguntar-me de què collons de moment especial li parlo; si aquest moment és tant important com per no escoltar allò que em vol dir... I, si arribat el cas, no em diu res (cosa ben estranya a la condició femenina), tindré el cap ocupat en pensar “de què cony em volia parlar?”, o “merda, sempre passa el mateix, no puc tenir un moment per mi” ... i les sensacions volaran, com els falciots que fa un moment passaven per la finestra.

Aquests moments de manca de connexió amb la parella (com quan vull escoltar en silenci una cançó, o llegir un llibre o el diari; com quan vull mirar-me un documental de la 2 o una tertúlia del 33; com quan ...), són els que em fan pensar en què les parelles serveixen per poc més que per no fer-te sentir sol. Fixa’t, hi ha qui em feva més misantrop.

divendres, de setembre 16, 2005

Come on, come on

Hòsties hi ha una cosa que m’amoïna. A veure que en penseu vosaltres, distingits lectors ( si és que sou aquí).

Aquest matí, com quasi bé tots els dies del món, he fet el següent:

a.- m’he llevat,

b.- he pixat,

c.- m’he afaitat,

d.- m’he dutxat,

e.- he esmorzat

f.- m’he vestit, i

g.- he sortit al carrer

Temps total transcorregut entre el moment “a”, fins el moment “g”: 43 minuts, justos, ni un més, ni un menys.

Trobeu que sóc lent?

dijous, de setembre 15, 2005

Informadors, a la ràdio?

La veritat és que m’escolto poc la ràdio. Pels matins m’ajuda a llevar-me. Tinc un d’aquells antics aparells ràdio -despertadors, que potser deu tenir més de 15 anys. Al cotxe, quan vaig i torno de casa a la feina, també l’escolto. O sia, que no gaire més de 60 minuts al dia, me l'escoltaré.

A casa tinc sintonitzada Catalunya Ràdio, així i mentre em llevo (que em costa una mica massa) i mentre em vesteixo, m’escolto el Bassas. Ara que hi penso.... hauria de menester la ràdio despertador per les seves dues funcions, però com a despertador faig servir el mòbil. Vés quines coses.

A la ràdio del cotxe, des de què me’l vaig comprar, farà cosa de 2 anys, sempre he tingut seleccionades com a pre sintonies les mateixes ràdios: Catalunya Ràdio; Catalunya Cultura; Radio 3; Ona Música; Catalunya Informació; M80. Crec que una justa paritat: tres ràdios musicals, dues ràdios convencionals i una ràdio d’informació 24 hores.

Però ja he dit prou. La programació de Catalunya Cultura és insofrible, d’una qualitat baixíssima. La tenia sintonitzada, principalment, perquè m’agradava escoltar el programa “Estació Central” de l’Albert Puig, no pas perquè sigui del meu poble, sinó perquè tenia un bon programa musical, on podies escoltar un munt de música diversa de qualitat, la majoria d'ella. (El toc cerdanyolenc del programa era evident, atès el seu afany per punxar flamenc – més o menys pur- i entrevistar músics d’aquest gènere musical).

Així doncs, he fet un canvi: en el botonet allà on abans hi havia Catalunya Cultura, ara hi tinc seleccionada RAC1. Poca cosa a dir de la nova ràdio escollida pel “Top Six”: fins ara he escoltat el Clapès, ahir una mica del futbol, l’altre dia una mica del Toni Soler, i res més. Tot i això, si tenim present l’oferta radiofònica d’aquest país, crec que he guanyat amb el canvi.

La ràdio és pitjor que la televisió, hi ha un munt de freqüències i poques d’elles paguen la pena sentir-les. I no només ho dic per les ràdio fórmules musicals sinó, de forma destacada, per les ràdios convencionals i, de forma característica i distingida, pels seus programes “magazines”, de matí i de tarda, i pels informatius de nit.

A totes les hores, al dial que més t'estimis escollir, sempre podràs escoltar a qualsevol persona parlant sobre un assumpte sobre el qual, la majoria de vegades, no en té ni puta idea. És un mal estés a totes les ràdios. Aquests set-ciències, supleixen amb vehemència i prepotència, servit a parts iguales, el seu desconeixement d’allò de què parlen. No hi ha opinions, hi ha sentències. No hi ha diàleg, hi ha monòlegs. Poca informació objectiva i massa judicis subjectius. I, sincerament, no sé perquè a les tertúlies, es convida a tres o quatre persones per a què donin el seu parer sobre l’actualitat (en un intent va de semblar un espai informatiu obert i democràtic), si normalment, o es donen la raó un a l'altre, o s’enmerden en discussions sobre qüestions bizantines, quan no en desqualificacions personals.

(Huai!, sempre recordaré el primer programa del Bassas als "Matins de Catalunya Ràdio", quan la Rahola i el Bru de Sala es van dir el nom del porc. Pobre Bassas, havia d’agafar el relleu del Cuní, i aquell parell el van fer ben bé la guitza en la seva estrena.)

Sobre les tertúlies radiofòniques se n’ha parlat molt, no seré jo qui descobreixi la sopa d’all, ni tampoc faré cap aportació enginyosa que mai ningú no se li havia ocorregut. El cas és que n’estic fart d’oradors que fan els seus discursos sense aportar-hi cap dada mínimament contrastable; de nous messies de la (seva particular forma de veure la) llibertat; de xerraires professionals; de bocamolls insofribles.

Si abans eren els anomenats “intel•lectuals”progres” qui abusaven més d’aquesta manera de fer, ara tot una nova generació d’opinadors neoliberals els guanyen per golejada. A força de repetir els mateixos esquemes que els “progres”, els neoliberals pensen que tenen la veritat absoluta, i que cap de les seves conviccions és subjecte d’opinió diferent. L’insult gratuït, l’invectiva és la resposta a qualsevol objecció que els hi facis. Coi de vanitosos especuladors de la paraula.

La recepta que els hi donaria vindria a ser allò que l’altre dia li vaig etzibar a la dona: si paguessis cada cop que opines sobre alguna cosa, callaries més sovint i pararies més atenció a allò que et diuen. No cal dir que no li va semblar gens bé, a la dona, la meva observació; però pot ser una bona opció. Em sembla que parlaré amb l’SGAE, segur que els hi sembla una bona pensada, no com a la tossuda de la dona.

dimarts, de setembre 13, 2005

L'Estatut de Catalunya

Avui he baixat a Barcelona. Rodalies de RENFE. Aclariments d’un dictamen del perit judicial. Té collons la cosa, per no més de 10 minuts, la presència del pèrit, de dos advocats i d’un procurador. Sort que faltava la part actora, sinó el dispendi hagués estat major.

A les 10:00 del matí tocades, la Plaça Catalunya era deserta. O bé perquè encara hi ha molta gent de vacances al Cap i Casal, o bé perquè el Corte Inglés acabava d’obrir les portes. El cas és que, fins i tot, a la parada del Bus Turístic no hi havia les típiques cues de guiris. A les 12:00 del migdia el canvi ha estat radical; m'ha semblat veure més coloms; coi de rates voladores.

He aprofitat que era a la Big City per fer un parell d’encàrrecs, no baixo tant sovint com abans. A l’arribar al Col•legi d’Advocats m’he topat amb dues fotos impagables:

El pobre senyor que porta anys manifestant-se contra l’ICAB, tot demanant justícia (huai, bon lloc on cercar-la, al Col•legi d’Advocats), per un afer que va tenir amb un company - “ladrón de cuello blanco” (sic)- al qual, sembla ser, el Col•legi va emparar la seva tasca professional amb el client descontent.
La pancarta “volem el nou estatut”, penjada als plàtans del xamfrà davant de l'antiga façana principal de l’edifici de l’ICAB (c. Mallorca amb c. Roger de Llúria)

Té collons la pancarta. Ningú la signa. Està ben fixada als arbres per brides, no pas per cordes. El material plàstic de la pancarta és de bona qualitat. Les lletres són d’impremta cara. En resum, és una pancarta sociata. Fixeu-vos-hi, no demana un nou Estatut, sinó “EL” nou Estatut. Entenem-nos: el que demana la pancarta és l’Estatut sociata, aquell que surt un cop passat per l'adreçador del Consell Consultiu.

Sobre el merder de l’Estatut n'he sentit a dir de tots colors. Els companys "nacionalistes" (que poc m'agrada el terme), haurien de tenir present que (jurídicament) Catalunya és una Comunitat Autònoma més (amb les seves peculiaritat, d'acord), i que l’Estatut és una norma jurídica subsidiària de la Constitució Espanyola. Fora d’aquí, la resta són faves contades: el Tribunal Constitucional, si abans no ho fa el Parlament Espanyol, fotrà enlaire les nostres aspiracions més sobiranistes.

Com molt bé ens recordava el Sr. J.A. González Casanova (membre del Consell Consultiu entre els anys 1981 i el 2001), en un article publicat a "El País" aquest diumenge: “(es pretén) aprobar un estatuto autonómico como si fuera la constitución de un Estado federado, sin esperar a que existiera (utilitza el passat referint-se als intents estatutaris dels anys 1918 y 1931) una constitución espanyola federal, para que así la catalana fuese compatible con la que constituiría la federación”.

És a dir, l’Estatut no pot imposar al Legislador Espanyol canvis legislatius, i menys encara la reforma de la Constitució. Cal tenir present que, en estricta tècnica legislativa, és impensable aprovar (tot i que els valencians ho han fet) un Estatut que estableixi: “en el supòsit que es reformi la Constitució Espanyola en els seus articles X, i la Llei Y, Catalunya tindrà les competències de Z”. Fer-ho així només farà que "dar armas a los jacobinos de todo pelaje" (paraules del Sr. J.A. González Casanova) i fer inútil tot pacte polític.

Cada dia ho tinc més clar, no ens cal un nou Estatut. Allò que ens cal és una reforma constitucional exhaustiva i, un cop aprovada la nova constitució, que el parlament català elabori la norma jurídica - jurídicament soberana, no només subsidiària de la Constitució- adient per a regular el nou marc de relacions amb Espanya.

Potser sóc un somiatruites, però poc suc podem extreure de l'actual Constitució, mal que ens pesi.

dilluns, de setembre 12, 2005

L'onze de setembre de l'esparracat

Em llevo més tard del què esperava. Em dutxo, em vesteixo, esmorzo, trec la gossa a fer les seves necessitats, i surto de casa per complir amb el meu deure: vaig a l’hospital a veure uns amics que han tingut un fill.
Abans d’anar a l’hospital anem a comprar uns bombons pels pares i, de pas, compro el diari.
He comprat la Vanguardia. No sé perquè, normalment compro el Periódico en català. Tot i què no m’agrada la seva línea editorial, considero que la Vanguardia té uns grans articulistes, i la millor informació política i econòmica de Catalunya. M’agradaria comprar el Punt, però no m’acaba de fer el pes.
Comprem la caixa de bombons – la pastisseria és plena de pastissos amb la bandera catalana i escrit Catalunya a sobre- i, de camí a l’hospital, compto 2 senyeres en els 800 metres aproximats que té el meu carrer. Bé, una estelada i una senyera. Començo a fer una anàlisi polític - sociològic del veïnat quan me n’adono que, un any més, tampoc no he penjat cap senyera a la balconada. Primer hauria de comprar-ne una.
A l’hospital felicitem al pare i a la mare, veiem a la nena, i la fem petar una estoneta. Fins que la mare ha de dinar i ja som massa gent a l’habitació. És hora de tocar el dos i anar a dinar.
Dinem i fem temps per què ens truquin uns amics per fer un cafè i parlar de les vacances.
Em miro la Vuelta i me n’alegro de la bona etapa dels Liberty, llàstima que al final no hagi guanyat el d’Euskaltel, però ja va tenir massa sort a l’Ampuero.
Els amics prefereixen quedar un altre dia, el dissabte van sortir de farra i no han dormit gaire, quedem pel proper cap de setmana. Que en són de putes, collons que ara no podem sortir, nosaltres.
Canvi de plans. Anem a fer un tomet a Sabadell i ens mirarem una pel•lícula al cinema.
Entre una pel•lícula del Terry Gilliam i una pel•lícula del Fernando Leon de Araona la dona decideix anar a veure l’espanyola. El proper cop en deixarà escollir. Ha, creu-t’ho!.
Fem temps a un bar. Em prenc un gin tònic. Feia molts i molts anys que no en prenia, però abans de l’estiu vaig sortir amb els amics i m’he tornat a enganxar. Demano Bombay o Beefeater i em foten Giró, sort que el cambrer ha estat amable i m’ha dit que ha estat culpa seva, que no els hi ha dit res a la gent de la barra. Em fiquen un gin tònic de nou, aquest cop de Beefeater.
Són passades les sis de la tarda i ja fa 3 hores que no menjo res. L’estómac em reclama menjar alguna cosa, o sia que demanem una bossa de patates i un bikini (un dia hauré de parlar sobre la gent de casa Tarradellas i els seus mixtos).
Mentre la dona em parla dels cotxets de nens que passegen per la Rambla, jo provo de mirar el partit del Barça des de la terrassa del bar. Tot just foten els 2 gols i marxem al cinema.
La pel•lícula no m’acaba de fer el pes; és correcte i prou. La típica pel•lícula espanyola: diàlegs acceptables, bones interpretacions i un guió sobre problemes socials.
Un 6 de 10, i au, ja sóc massa magnànim.
Arribem a casa i em miro la TV: cap pel•lícula ni programa interessant, o sia que els resums dels partits i el Canal 3/24 per a què em faci 5 cèntims de la Diada.
M’imagino que, dissortadament, aquest deu ser el típic resum d’un dia de festa de la gran majoria de catalans, tot i ser la nostra festa nacional.
PS: Això dels nens està bé com excusa de futur d'allò que no fas ara, he pensat que quan el tinguem hi anirem tot sovint a les ofrenes florals i a les manifestacions de l'11 de setembre.

divendres, de setembre 09, 2005

Tastets

Un atent comentarista m’ha fet veure – via e.mail- que des del meu primer post, no he escrit res més. Els fets són els que són, ningú no li traurà la raó, seria certament estúpid. Tampoc no és qüestió de disculpar-se, ni de cercar excuses buides, però el cas és he començat a escriure uns 2 o 3 posts, els quals no han arribat ni a la categoria d’esborrany. I mira que idees n’he tingut unes quantes, però clar, una cosa és pensar-se-les i una altra, de ben diferent, reflectir-les en un paper i, un cop escrites i llegides, publicar-les. És aquí on funciona la més terribles de les censures: l’autocensura. Desenvolupes una idea i veus que, xato, allò no rutlla.: que no xaval, que això no és exactament el que volies dir, ni tampoc com ho volies dir; hòsties si que et costa d’escriure; collons, em pensava que seria més fàcil; quines mancances sintàctiques les teves... En resum, allò que semblava ser una bona idea per un post, resta en un no res. Davant la manca d'idees, havia pensat fer comentaris d’articles periodístics o a notícies, però collons aquest bloc es diu “retalls de la meva vida esparracada”, no “comentaris periodístics”.
Potser tot plegat rau que he tornat de vacances i encara no tinc el cap en el seu lloc. Raons?, moltes: masses dies de vacances; he perdut molta de la il•lusió que tenia en la feina; he perdut, absolutament, la meva fe en la justícia; i, per sobre de tot, que a final d’any estreno una nova etapa en la meva vida: la paternitat.
Hòsties, ara només faig que mirar els nens, fixar-me en els pares i mares, observar atentament els diferents models i colors de cotxets de nens, comparar dones embarassades, estudiar on hi ha escoles bressol a prop de casa, llegir revistes d’embarassades .... I per sobre de tot, la pregunta principal: seré un bon pare?.
Això no es vida i menys per explicar-la a un putu bloc!!! Però bé, al cap i a la fi, com diu el títol del bloc, la meva vida la tinc ben esparracada... i ja m’agrada o, com a mínim, tampoc no faig gaire cosa per arreglar-la. Ja ho diuen, amb l’edat et fas conservador.

dilluns, de setembre 05, 2005

Primer missatge

M’endinso en la catosfera i desconec quan durarà aquesta aventura. La veritat és que ja en tenia i moltes, de ganes de fer-me amb un bloc... o cal dir-li blog?
I és que ara em venen al cap moltes preguntes, potser la principal és: on em faré propaganda? ... Potser m’hi hauria de reivindicar en d’altres blocs o en els diferents fòrums on hi participo. I és que no hi ha bloc sense lectors, que ja fa anys que es van inventar els diaris personals- és a dir, que pertany de forma exclusiva a una persona.
Tanmateix, si hi ha lectors hi haurien d’haver comentaris... collons, potser no és tant fàcil això d’engegar un bloc.
Bé, es fa tard i he quedat a les 14:00 h per dinar amb la dona i la seva família, poques ganes en tinc, però la nevera és buida després de l’estiu. I quin estiu!!! 5 setmanes de vacances!!! A veure si me'n surto i penjo unes fotos.
Au doncs.