Des d'aquesta finestra pública analitzaré el món que m'envolta (bloc adherit a la campanya Boicateja'm)

dijous, de setembre 15, 2005

Informadors, a la ràdio?

La veritat és que m’escolto poc la ràdio. Pels matins m’ajuda a llevar-me. Tinc un d’aquells antics aparells ràdio -despertadors, que potser deu tenir més de 15 anys. Al cotxe, quan vaig i torno de casa a la feina, també l’escolto. O sia, que no gaire més de 60 minuts al dia, me l'escoltaré.

A casa tinc sintonitzada Catalunya Ràdio, així i mentre em llevo (que em costa una mica massa) i mentre em vesteixo, m’escolto el Bassas. Ara que hi penso.... hauria de menester la ràdio despertador per les seves dues funcions, però com a despertador faig servir el mòbil. Vés quines coses.

A la ràdio del cotxe, des de què me’l vaig comprar, farà cosa de 2 anys, sempre he tingut seleccionades com a pre sintonies les mateixes ràdios: Catalunya Ràdio; Catalunya Cultura; Radio 3; Ona Música; Catalunya Informació; M80. Crec que una justa paritat: tres ràdios musicals, dues ràdios convencionals i una ràdio d’informació 24 hores.

Però ja he dit prou. La programació de Catalunya Cultura és insofrible, d’una qualitat baixíssima. La tenia sintonitzada, principalment, perquè m’agradava escoltar el programa “Estació Central” de l’Albert Puig, no pas perquè sigui del meu poble, sinó perquè tenia un bon programa musical, on podies escoltar un munt de música diversa de qualitat, la majoria d'ella. (El toc cerdanyolenc del programa era evident, atès el seu afany per punxar flamenc – més o menys pur- i entrevistar músics d’aquest gènere musical).

Així doncs, he fet un canvi: en el botonet allà on abans hi havia Catalunya Cultura, ara hi tinc seleccionada RAC1. Poca cosa a dir de la nova ràdio escollida pel “Top Six”: fins ara he escoltat el Clapès, ahir una mica del futbol, l’altre dia una mica del Toni Soler, i res més. Tot i això, si tenim present l’oferta radiofònica d’aquest país, crec que he guanyat amb el canvi.

La ràdio és pitjor que la televisió, hi ha un munt de freqüències i poques d’elles paguen la pena sentir-les. I no només ho dic per les ràdio fórmules musicals sinó, de forma destacada, per les ràdios convencionals i, de forma característica i distingida, pels seus programes “magazines”, de matí i de tarda, i pels informatius de nit.

A totes les hores, al dial que més t'estimis escollir, sempre podràs escoltar a qualsevol persona parlant sobre un assumpte sobre el qual, la majoria de vegades, no en té ni puta idea. És un mal estés a totes les ràdios. Aquests set-ciències, supleixen amb vehemència i prepotència, servit a parts iguales, el seu desconeixement d’allò de què parlen. No hi ha opinions, hi ha sentències. No hi ha diàleg, hi ha monòlegs. Poca informació objectiva i massa judicis subjectius. I, sincerament, no sé perquè a les tertúlies, es convida a tres o quatre persones per a què donin el seu parer sobre l’actualitat (en un intent va de semblar un espai informatiu obert i democràtic), si normalment, o es donen la raó un a l'altre, o s’enmerden en discussions sobre qüestions bizantines, quan no en desqualificacions personals.

(Huai!, sempre recordaré el primer programa del Bassas als "Matins de Catalunya Ràdio", quan la Rahola i el Bru de Sala es van dir el nom del porc. Pobre Bassas, havia d’agafar el relleu del Cuní, i aquell parell el van fer ben bé la guitza en la seva estrena.)

Sobre les tertúlies radiofòniques se n’ha parlat molt, no seré jo qui descobreixi la sopa d’all, ni tampoc faré cap aportació enginyosa que mai ningú no se li havia ocorregut. El cas és que n’estic fart d’oradors que fan els seus discursos sense aportar-hi cap dada mínimament contrastable; de nous messies de la (seva particular forma de veure la) llibertat; de xerraires professionals; de bocamolls insofribles.

Si abans eren els anomenats “intel•lectuals”progres” qui abusaven més d’aquesta manera de fer, ara tot una nova generació d’opinadors neoliberals els guanyen per golejada. A força de repetir els mateixos esquemes que els “progres”, els neoliberals pensen que tenen la veritat absoluta, i que cap de les seves conviccions és subjecte d’opinió diferent. L’insult gratuït, l’invectiva és la resposta a qualsevol objecció que els hi facis. Coi de vanitosos especuladors de la paraula.

La recepta que els hi donaria vindria a ser allò que l’altre dia li vaig etzibar a la dona: si paguessis cada cop que opines sobre alguna cosa, callaries més sovint i pararies més atenció a allò que et diuen. No cal dir que no li va semblar gens bé, a la dona, la meva observació; però pot ser una bona opció. Em sembla que parlaré amb l’SGAE, segur que els hi sembla una bona pensada, no com a la tossuda de la dona.