Des d'aquesta finestra pública analitzaré el món que m'envolta (bloc adherit a la campanya Boicateja'm)

dimarts, de setembre 27, 2005

La família.

Doncs sí, des del dilluns passat que no m’arribo per aquí per deixar-hi caure una cagadeta. Aquesta setmana passada he patit les conseqüències del síndrome depressiu post vacacional, és a dir, he hagut d’anar de cul alhora de fer un parell de coses, atès que no les vaig fer en el seu moment, amb la necessària i imprescindible antelació. Sempre em passa el mateix, siguem al setembre o al maig.

Dijous passat vaig baixar al Cap i Casal. Vaig aprofitar per arribar-me a la llibreria Continuarà. Una botiga on pots trobar un munt de còmics, de tots els estils, tot i què una mica desendreçat, pel meu gust: n'has de remenar molts d’ells per trobar el còmic que cerques; els índexs són a vegades per autor, unes altres per col•leccions...

Com la meva paternitat és a prop, doncs vaig aprofitar per comprar-hi un llibre més de l’excel•lent col•lecció de llibres per explicar en ... 1 minut, 1 minut i mig, en dos minuts i s’ha acabat. Amb guió de Victoria Bermejo, i dibuixos de Miguel Gallardo. Sí, el de Makoki.


Entre d’altres més, la principal descoberta ha estat el còmic d’en Juste de Nin, “Els Nin: memòries a llapis d’una família catalana”.

Els més joves coneixeran en Juste de Nin com dissenyador de la marca d’Armand Basi. A la seva joventut – durant el franquisme- en Juste de Nin va ser militant del PSUC, ninotaire que signava com “el Zurdo” a “pamflets suqueros” i en el “Mundo Obrero”, més endavant va marxar del Partit quan aquest va decidir que no calia reclamar el dret a l’autodeterminació, posteriorment va entrar a l’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra, i ara sembla molt proper a l’ERC.

Els Nin va ser la típica família catalana de la petita burgesia de Barcelona, que sobrevisquè prou bé durant la dictadura, tot i què- pel que se'ns explica al còmic- mai va combregar amb el règim, ans el contrari. A la nissaga dels Nin hi destaquen, entre d’altres, l’Anaïs Nin, en Joaquim Nin-Culmell i l’Andreu Nin.

Però bé, allò que vull destacar del còmic no és pas el seu dibuix (més aviat fluix, sense profunditat, ni tonalitats, sense que sigui excusa vàlida el seu format: a llapis i en blanc i negre), ni el seu guió (a vegades massa carregat d’informació, amb episodis que passa de puntetes i d’altres que s’hi entreté massa, tot i que cal tenir present que és un repàs, molt particular i personal, de la seva família des de finals del segle XVIII, i això no és pas fàcil, ni tant sols en més de 300 pàgines), sinó el tractament que hi dóna a “la família”. Sí, sí, estic ben tou amb aquets assumptes, ho sé.

A casa som quatre, i el meu germà des de fa un munt d’anys que viu a l’estranger (potser ens veiem un parell o tres de cops l'any). De la relació entre el pare i la mare millor no parlar-ne, per inexistent. Tot i tenir part de la família materna a tocar, no hi tinc cap relació amb molts d’ells, i de ben segur que més d’un cop m'he creuat pel carrer amb un cosí i no l'he reconegut, ni ell en a mi. La família paterna, igual de llunyana que desconeguda. És doncs, quan veig a famílies tant –estranyament- ben avengudes, que se m’encongeix el cor i trobo a faltar aquesta comunió i companyonia familiar.

Tot i que no cal oblidar les discussions, enfrontaments, baralles, etc. que conec tant de la meva curta (no pas per anys, sinó per intensitat) experiència familiar, com d’episodis viscuts de famílies alienes. I deixo de banda les escombraries familiars que molts es dediquen a fer públiques als mitjans de comunicació.

La major putada de la parentela és que no els esculls tu, et venen imposats per lligams sanguinis i de llit. Si de la parella i dels amics, hom n’és el responsable (o l'irresponsable), la família ja són figues d’altre paner. No hi tinc cap obligació vers a ells i sempre he cregut que no sóc pas obligat a ser més simpàtic, ni més plaent amb la familiada: tot són costums imposades i arquetipus que no canvien mai.

Igual només és un còmic, i l’amor real a la família no existeix, però si he d’escollir entre el model que he tingut fins ara, i el que se’m mostra a les seves vinyetes, no en tinc cap, de dubte. El problema és com educar amb uns valors que en són de propis.

8 Comments:

Anonymous Luthien said...

Tot això li hauràs d'explicar al teu fill o filleta que naixi (i sigui més gran... o problablement estigui en l'edat d'adolescent què odia els pares)...
Si que és una realitat imposada la família... però (sobretot amb els més propers) sempre els tindràs allà passi el que passi...
I ho diu una que ja fa anys que va marxar de casa els pares (que viuen a Castelló), i que nomès els veig ja em poso a discutir amb ells... però per una relació no gaire bona que tingui amb ells... sé que sempre els tindré...
Oh! Quina reflexió m'ha surtit ara! :)

4:47 p. m.

 
Anonymous turrai said...

Per ser una cagadeta, déu-n'hi do!!
Hi ha un refrany català molt significatiu:
"Val més un amic a la porta que un parent a Mallorca"

6:57 p. m.

 
Blogger L'esparra.cat said...

Fillet, luthien, serà fillet. I sí, la teva reflexió és totalment vàlida, i viscuda en primera persona, la família sempre serà la família, però ... alguna cosa més que això?

Turrai, doncs sí, hauria d'escriure uns posts més curts, però poc que m'hi fico a escriure i ...

8:06 p. m.

 
Blogger Guineu said...

Tu, espara.cat, perquè ets més de tebeos, que, si no, encara sentiries més melancòlica enveja veient "La famiglia" d'Ettore Scola.

I ricordi di Carlo, anziano professore d'italiano in pensione, si sviluppano a partire da una foto scattata nel 1906 e scorrono sullo schermo in nove flash-back di un decennio ciascuno, nei quali rivivono - sempre all'interno di una casa romana del quartiere Prati - i personaggi e le vicende generazionali di una famiglia borghese, nel loro succedersi dimesso e quotidiano. Fra gli ascendenti Aristide, un padre pittore dilettante; una madre cantante mancata; il nonno Carlo anche lui professore; tre zie zitelle, Margherita, Luisa, Ornella. Intorno a Carlo: Giulio, un fratello che si lascerà poi coinvolgere dal fascismo; Beatrice, una ragazza che si reca da lui a lezioni di ripetizione e che diventerà sua moglie; la sorella di lei, Adriana, una giovane pianista di cui Carlo rimane segretamente preso anche dopo esser diventato marito e padre; la cameriera Adelina, poi moglie di Giulio, figli, nipoti, figli dei nipoti... mentre all'esterno la storia scorre con guerre, dopo guerre, mutamenti vari, fino a questa festa del compleanno di Carlo in cui tutti si danno convegno nell'antica casa per festeggiarlo e posano per una seconda foto-ricordo di famiglia.

"Commedia intelligente e pudica, di rara sensibilità e di struggente malinconia: i soavi valzer di Armando Trovajoli ci accompagnano nel grande appartamento mentre Ettore Scola sbircia dalla finestra la storia di un secolo. Un Vittorio Gassman memorabile guida un cast eccezionalmente affiatato, molto più che in una vera famiglia". (Massimo Bertarelli, 'Il Giornale', 15 aprile 2001)

La font

El cartell

8:37 p. m.

 
Blogger L'esparra.cat said...

Guineu: doncs em sembla que no l'he vista aquesta pel·lícula. Però també m'agrada força el cinema.
Puta merda de publicitat. Tindrà alguna cosa a veure que just ara foto l'"spam-poison" com he vist al bloc de la guineu?

9:28 p. m.

 
Blogger Guineu said...

Això de l'"spam-poison" ho vaig posar fa temps i no me treu guaire la merda, la veritat. Ara, nya una cosa que me pareix més efectiva, tot i que no l'he provat. A l'escriptori, pestanya "opcions", subpestanya "comentaris", existeix la possibilitat de demanar una paraula de verificació (allò de Turing i les màquines). Si m'enprenyen guaire més amb publicitat, l'activaré. Una altra cosa, esparra.cat, quan elimines comentaris pots marcar "eliminar per sempre" i llavors no hi queda eixe rastre de "L'administrador del blog ha eliminat...".

Salut!

9:42 p. m.

 
Anonymous turrai said...

No ho deia per la llargada, ho deia pel contingut.
El refrany correcte és:
"Val més un veí a la porta que un parent a Mallorca"

11:06 p. m.

 
Blogger L'esparra.cat said...

Guineu: tot això de la paraula de verificació ara ho he vist, i recordo que ho té el bloc del salvadó and cia. Pel que fa a esborrar definitivament els missatges no desitjats, gràcies, ja ho sabia, però com que en feia referència al meu comentari, doncs he preferit deixar-los fins ara.

turrai: ah coi, pel contingut ... doncs sí, una bona cagadeta. perdona el malentès però és que em té capficatla llargaria dels posts, potser són massa llargs i feixugs alhora de llegir.

12:16 p. m.

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home