Des d'aquesta finestra pública analitzaré el món que m'envolta (bloc adherit a la campanya Boicateja'm)

dilluns, de setembre 19, 2005

Un matí de dissabte.

Dissabte. És mig matí i m’estic sol al llit. La dona és a la cuina, esmorza. Per la finestra entra la claror d’un dia gris. Sembla que ja ha arribat la tardor. Veig com es mouen les fulles dels arbres i com uns ocells volen fent cabrioles. Fa una mica de fred, i m’embolico amb els llençols. L’aroma del cafè surt de la cuina, i s’escampa per tota la casa. Només se sent el dringar de la cullera amb la tassa de cafè. No se’m passa res més pel cap que percebre, d’una forma apassionada alhora que plenament natural, tots aquelles coses que s’ofereixen als meus sentits.

Però aquell moment màgic dura ben poc. La dona em parla de no sé què i, toca’t els collons, vol una resposta. Resto uns segons callat i em crida: “que no m’escoltes?”. Ja m’agradaria, noia; no escoltar-te i fruir una mica més d’aquest moment tant especial. Xaval, ja saps el que et toca: llevar-te, anar a la cuina i encetar una conversa sobre un tema que no t’importa un rave. Són coses de la vida en parella.

Per què, com li pots dir: “ei maca, espera un moment que ara estic gaudint d’un moment especial que requereix silenci”? L’encant ja s’ha trencat, que més dóna. I el més segur és que, lluny de callar, comenci a preguntar-me de què collons de moment especial li parlo; si aquest moment és tant important com per no escoltar allò que em vol dir... I, si arribat el cas, no em diu res (cosa ben estranya a la condició femenina), tindré el cap ocupat en pensar “de què cony em volia parlar?”, o “merda, sempre passa el mateix, no puc tenir un moment per mi” ... i les sensacions volaran, com els falciots que fa un moment passaven per la finestra.

Aquests moments de manca de connexió amb la parella (com quan vull escoltar en silenci una cançó, o llegir un llibre o el diari; com quan vull mirar-me un documental de la 2 o una tertúlia del 33; com quan ...), són els que em fan pensar en què les parelles serveixen per poc més que per no fer-te sentir sol. Fixa’t, hi ha qui em feva més misantrop.

6 Comments:

Blogger Guineu said...

Rectifico, rectifico: ets un misantrop (de talla mitjana tirant a xica, això sí) amb una espurneta de misoginia (o tal vegada misogamia). Este és el meu esparracat!, tendre i rondinaire a parts iguals. Ara, el dia que ta dona (o ta sogra) aprenga qué són els blogs i trobe el teu...

P.S.: Deixa'm fer l'enllaç, deixa'm fer l'enllaç, deixa'm fer l'enllaç, deixa'm fer l'enllaç, deixa'm fer l'enllaç, deixa'm fer l'enllaç, deixa'm fer l'enllaç, deixa'm fer l'enllaç, deixa'm fer l'enllaç.

1:49 p. m.

 
Blogger L'esparra.cat said...

Ottia, déu no vulgui que la dona trobi mai aquest bloc. Ja em veig redactant el conveni de la separació, el règimen de visites del nen ...

Ok, fes l'enllaç, fes-lo. Sé que me'n penediré ... o no.

2:02 p. m.

 
Anonymous turrai said...

No comentaré res, no sigui que ho vegi la teva dona.

12:34 a. m.

 
Blogger L'esparra.cat said...

Home turrai, mala llet té la dona, però no tanta com per anar-te a buscar.

10:56 a. m.

 
Anonymous Luthien said...

Noi... "és lo que tieeeeeene" (cantat com a l'anunci).
La vida em parella és mooolt difícil... jo encara no m'he acostumat a que la tapa del vater estigui sempre axecada del tot XD

4:02 p. m.

 
Blogger L'esparra.cat said...

Doncs no t'ho creuràs, però a mi em passa el mateix!!!, tot i què no és allò que més "em costa d'acustumar-me" (per dir-ho d'una forma políticament correcte)

11:11 p. m.

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home