Des d'aquesta finestra pública analitzaré el món que m'envolta (bloc adherit a la campanya Boicateja'm)

divendres, d’octubre 28, 2005

Radio-Télévision Libre des Mille Collines (RTLM)

Petit pròleg: entre els mesos d'abril i juliol de 1994 es produeix el que tots coneixem com «el genocidi de Rwanda». Durant aquell període van morir a Rwanda (segons l'ACNUR) almenys 500.000 persones i 2,1 milions de persones van haver de sortir del país com a refugiats (1,5 milions al Zaire; 200.000 a Burundi; 460.000 a Tanzània) i 1 milió més es van veure obligats a desplaçar-se per l'interior del país.

Llegeixo notícies relacionades amb l'actuació de la Ràdio Libre des Mille Collines (RTLM), en el foment de l'odi ètnic i el genocidi de l'Ètnia Tutsi i d'Hutus "moderats". La manipulació de la informació, la campanya de propaganda i de persecució a la minoria tutsi, sembla ser que eren el pa nostre de cada dia de la programació de l'RTLM. Tot i això, paradoxalment (o potser no, si tenim present l'alt índex d'analfabetisme de la societat) era l'emissora més escoltada del país.

Com diu l'embaixador de Cànada, Lucien Edwards: "The question of Radio Mille Collines propaganda is a difficult one. There were so many genuinely silly things being said on the station, so many obvious lies, that it was hard to take it seriously... Nevertheless, everyone listened to it - I was told by Tutsis (sic) - in a spirit of morbid fascination and because it had the best music selection."

Consignes estúpides, mentides obvies, fascinació morbosa..., tot plegat massa dur, per a què ningú no se'ls prengués seriosament. Però el resultat no deixa opció a cap mena de dubte: més de mig milió de morts, i diverses persones relacionades amb aquella ràdio, acusades de genocidi pel Tribunal Penal Internacional pels crims de Ruanda.

Després del genocidi fou trobat un document titulat "Note Relative A la Propagande d'Expansion et de Recrutement", d'autor desconegut, en el qual: "advocates using lies, exaggeration, ridicule, and innuendo to attack the opponent, in both his public and his private life. He suggests that moral considerations are irrelevant, except when they happen to offer another weapon against the other side. He adds that it is important not to underestimate the strength of the adversary nor to overestimate the intelligence of the general public targeted by the campaign. Propagandists must aim both to win over the uncommitted and to cause divisions among supporters of the other point of view. They must persuade the public that the adversary stands for war, death, slavery, repression, injustice, and sadistic cruelty".

Aquest pamflet no és el llibre d'estil de la ràdio, sinó una guia quasi militar de propagació de l'odi. Però les coincidències amb allò que feia la ràdio són clares: de nou apareixen l'ús de la mentida i la falsa propaganda, com armes contra els enemics. No hi ha cap possible consideració moral davant de la mentida, tot és lícit.

Les tècniques per estendre la mentida van ser, principalment, dues:

1.- La creació de fets per a donar crèdit a la propaganda.

Un fet "creat" amb l'únic proposit de fonamentar la mentida, comporta la necessitat d'una prova diabòlica per a demostrar el contrari.

2.- "Accusation in a mirror".

És a dir, imputar a l'enemic allò que precisament fa qui difon la mentida.

En la perversa difusió de l'odi, l'ús de l'humor va ser la primera arma que es va utilitzar. El locutor Kantano Habimana era conegut pel seu estil irreverent i "humorístic". Al cap i a la fi, ridiculitzar l'enemic era part de l'estratègia per a escampar el missatge genocida. Tant efectiva fou l'estratègia, tant "divertida" era la propaganda anti-tutusi, que sembla ser que - a l'inici del conflicte, previ al genocidi- era la ràdio preferida del Front Patriòtic de Rwanda (Tutsi).

La desinformació que emetien els locutors de RTML fou tant important, que fins i tot, quan els Tutsi arribaren a la capital Kigali, s'utilitzà la por a possibles matances dels Tutsi, amb la finalitat que això suscités un èxode de milers d'Hutus cap els camps de refugiats, on serien allistats - a la força molts d'ells- com a soldats per les forces genocides Hutus.

El Tribunal Penal Internacional, fins ara, ha condemnat a cadena perpètua - la pena més severa que pot dictar el Tribunal- l'antic director de RTLM, Sr. Ferdinand Nahimana; a 35 anys de presó per a Jean Bosco Barayagwiza, fundador de RTLM; a 12 anys de presó al periodista Georges Ruggiu.

Avui en dia, podem veure campanyes organitzades per ràdios i diaris (electrònics o en paper), per atiar l'odi cap a tot allò que sigui català. L'ús del dret a la llibertat d'expressió, no legitima ni la propagació de mentides, ni la formació d'un sentit col·lectiu de menyspreu vers Catalunya i vers els seus representants democràtics i, encara menys, intentar influir en la població mitjançant el recurs de la por. Com qualsevol altre dret, la llibertat d'expressió té els seus límits.

No podem esperar que el temps tregui raons i posi a cadascú al seu lloc, els precedents són perillosos. Perquè, si bé tinc clar que la societat espanyola està anys llums de la brutalitat que va demostrar la societat de Rwanda, no les hi tinc totes pel que fa a la seva maduresa democràtica.

dimarts, d’octubre 25, 2005

Bufff quin dia.

M’he llevat a les 7 del matí. No n'estic gaire acostumat, i menys encara veure que fora encara és fosc. La temperatura és freda, 8 graus, segons el termòmetre del cotxe, i el cel és rogenc.

Abans d’agafar el tren, escolto a la ràdio del cotxe el Mauri. En una mostra més de centralisme "barsaluní", ens explica que el color del cel es forma pel pas de la llum entre cristalls de gel. Penso: "s’acosta l’hivern, avui serà un dia fred. Perfecte". En Mauri, però, ho té clar i vol portar-me la contrària: les temperatures pujaran durant el dia. Espero que així sia, no pas per mi, sinó perquè a l’andana de l’estació veig que hi ha gent en màniga curta, tot i què també n’hi ha dels què han tret l’abric de l’armari massa ràpid.

El viatge a Barcelona és ràpid, arribo a dos quarts i sis minuts de nou, i fins un quart de deu no tinc res a fer. Encara no em conec els horaris del tren i he sortit de casa, si fa o no fa, com si hi anés en cotxe, no pas en tren.

Travesso una buida Plaça de Catalunya, direcció Via Laietana. No tinc gana, ni vull seure en un bar per no res. No sé que fer. M’acosto a un quiosc i pregunto a l’home si tenen la revista “Pirineos”. Ho ha de consultar amb la dona. No, no la tenen. En el quiosc de la Plaça Urquinaona la trobo. Buffff, quina sort, s’acaba el mes i em pensava que ja no trobaria l’exemplar del setembre-octubre.

Reportatges sobre la Garrotxa, Biescas, balnearis, ascensions “fàcils” de pics de tres mil metres... Bé; correcte; n’he vist de millors reportatges a la revista.

Entro en el Tribunal, i en menys d’un quart ja sóc fora. Ara toca anar cap a Badalona. Sant torne-m'hi a la Plaça Catalunya, i en tren cap a Badalona. He de preguntar a informació quina línea he de menester. Sóc un nouvingut en els transports públics ferroviaris. És la C1, sembla ser que fou la primera línea de trens que es va inaugurar.

Cada cop fa més calor. Un cop arribo a Badalona, el tren ens informa que la temperatura exterior és de 20 graus. Collons, i jo amb el trajo de feina i camisa de màniga llarga!!

Prou que en tenia, de raó, en Mauri. A la sortida del Jutjat, si fem cas al termòmetre d’una farmàcia, encara en fot més, de calor: 22 graus. I avui som a 25 d’octubre. Fantàstic. Catxum dena!.

Com tinc ganes de caminar, en comptes de fer una diagonal directe cap a l’estació de tren, baixo pel centre històric direcció a la platja. Un cop allà, pel passeig marítim, faré cap a l’estació. Renoi tu, quins recons més macos i desconeguts per a mi, té Badalona. Cal fer-hi una visita amb més calma i temps. Aturar-se a fer una cervesa en un d’aquells bars amb encant. Fer un arròs als restaurants vora la platja.

La mar és tranquil·la, la dita s'escau millor que mai: la mar sembla una bassa d’oli. No hi ha cap onada. El reflex del sol sobre el mar és de foto. Hauria de sortir amb la màquina de fer fotos sempre damunt. El cel del matí i aquesta mar, mereixen ser fotografiats.

Abans d’arribar a l’estació em topo amb una colla d’adolescents, no més de 15 anys tindran la majoria. Ara no bé el cas de posar-me paternal, ni “trentanyero”; el jovent d’avui en dia no té res a veure amb el jovent de quan jo tenia aquella edat. És normal i és bo que així sigui. Ara bé, allò que trobo a faltar és l'heterodòxia. Els joves d’ara semblen tots tallats amb el mateix patró. La única diferència pot ser la llengua que parlen entre ells: català o espanyol. I és que a Barcelona i rodalies, és ben fàcil endevinar en quina llengua parla un grup de joves, sense cap necessitat de sentir-los parlar. És un petit examen sociolingüístic (que em perdonin els sociolingüistes) que faig tot sovint, i gairebé mai m’equivoco.

Torno cap a casa, travesso la serra de Collserola i la temperatura baixa uns graus. Tot i que avui hi ha un cel ben net, i es pot veure bé la Mola i, al fons, el Turó de l’Home, el Vallès és cada dia més lleig. És tot ple de grues per a la construcció d'habitatges o naus industrials. No m’estranya que després s’estavellin avionetes, no.

dilluns, d’octubre 24, 2005

El joc de les diferències

Cerqueu les 1.001 diferències entre aquestes dues fotografies, i adreceu-se-les a l'Honorable Sr. Esteban González Pons Conseller de Relacions Institucionals i Comunicació, C/ Cavallers, 9 (Palau de Fuentehermosa) 46001-VALÈNCIA, Ext.: 66114 Tel.: 963866114, Fax: 963863557, e.mail: gonzalez_est@gva.es

Foto A:

Foto B:



Aquest blocaire encara no ha vist per l'A-7 direcció Castelló-València, cap unitat d'assalt dels Mossos d'Esquadra. Si cap de vostès té millor informació, si us plau, feu-me-la saber. Gràcies.

dijous, d’octubre 20, 2005

Associacions mentals:

Ahir veia, a les notícies de TV.3, el debat de política general. Res de nou, ni destacable, excepte dues perles:

1.- La picabaralla Piqué- Maragall, i

2.- Les paraules de l’Iceta a Maragall: "nosaltres l’hem acompanyat en molts riscos. No ens ve d’un pam

De seguida les paraules del Sr. Iceta

em van fer recordar l’antic grup musical “LA TRINCA”

, i la seva coneguda cançó “No ve d’un pam”

No ve d'un pam, no ve d'un pam
si està fresca i eixerida

no ve, no ve d’un pam.

Si ve d'un pam, si ve d'un pam

si es porta penjim-penjam.

Si que ve, si que ve d’un pam.


Crec que mai una cançó de la Trinca era tant adient per a explicar fidelment la situació entre el PSC i el Sr. Maragall. I a més a més ... no trobeu semblances físiques entre l’Iceta i el Maragall, i membres de la Trinca?

Addenda: Guineu, segur que ens pots fer un postaudio dels teus.

Els colors de la tardor


Els colors de la tardor
Originally uploaded by Catxum!.

Sort en tenim que la natura encara ens serveix gratuïtament tota la seva bellesa.

Una caminada, un refugi, un bon sopar, una bona conversa amb la única llum de la llar de foc, una ampolla de vi, fa fred a fora, fem un volt abans de dormir.

Que hi ha res de millor?

dimarts, d’octubre 18, 2005

Pornografia, oh yeah!!!!

No hi ha cap mena de dubte: l'internet ens permet accedir d'una forma fàcil, més o menys barata, però privada i furtiva, a la pornografia.

Abans havies de passar la mínima vergonya de demanar al quiosquer el producte que volies comprar, amb els quals sadollaves els teus desitjos més baixos. A vegades havies d'esperar que no hi hagués cap més client al quiosc, o anar-t'en a un barri on ningú et conegués, sempre, és clar, acompanyat amb una carpeta on amagar el producte. Però no tenies més collons, havies de fer-los-en públics, els teus instints.

Ara no, només cal una connexió a internet, cercar al google allò que vols, i així satisas la teva malsana curiositat. D'una forma ràpida i senzilla, gaudeixes a la pantalla de l'ordinador de tot de webs amb el contingut pornogràfic que més t'agrada. Fàcil, oi?

I és que a tot arreu en trobem, d'obscenitats:

ara sia en imatges,



ara sia en textos,

José María Aznar: "El pasado viernes 30 de septiembre el Parlamento regional de Cataluña aprobó, con la única oposición del Partido Popular, un proyecto de nuevo Estatuto de autonomía. (…) Se diseña una especie de relación confederal entre Cataluña y el resto de España. Prácticamente se vacían las competencias de la Administración del Estado en la región. También se define un modelo de financiación según el cual el gobierno regional recaudaría la totalidad de los impuestos, así como un sistema judicial independiente.(…) Cada vez que han sido consultados, los ciudadanos catalanes han manifestado un notorio desinterés por la reforma del Estatuto (…). La proporción entre partidos de implantación nacional y partidos locales en Cataluña no ha cambiado sustancialmente en los últimos diez años. (…) ¿Qué ha cambiado entonces para que se cuestione de manera tan brutal tanto la realidad nacional española como el propio Estado? Sólo ha cambiado una cosa: la actitud de la izquierda. (…) Pero lo que sin duda debe de resultar más incomprensible para un observador no familiarizado con la vida política española es que el gobierno de una de las naciones más antiguas de Europa promueva su autodisolución.(…) De esta manera, el texto que ya ha entrado en el Congreso de los Diputados supone una derogación de facto de la Constitución. No sólo porque altera de modo sustancial el nivel de competencias del propio Estado y la relación de éste con las instituciones regionales, sino sobre todo porque suprime el mismo sujeto constituyente, titular de la soberanía, la nación española formada por todos los ciudadanos y que es, por definición, indivisible. La idea de una nación de ciudadanos libres e iguales ante la ley sencillamente desaparece.(…). El problema no es que en el texto haya algunos rasgos inconstitucionales. El problema es que la anticonstitucionalidad viene de raíz e impregna la totalidad de su articulado. (…) Siempre he creído en las posibilidades de España para ser uno de los mejores países del mundo. (…) Hoy, con la más honda preocupación, sólo puedo esperar que la voz de la mayoría obligue al Gobierno a retirar un proyecto que significa la división irreversible de España."

Res d'això em deixa indiferent, tot condiciona la meva conducta (sense arribar a episodis d'afectació psicòtica, fins ara), tot m'estimula (si bé no per igual, ni de la mateixa forma), tot m'agrada (m'impressiona d'una forma grata i em sedueix) i en frueixo.

Sóc un pèl friki, ho reconec.

dijous, d’octubre 13, 2005

Som un milió i mig, i anem sumant!

Prèvia: no, aquest post no té res a veure amb la campanya publicitària d’una coneguda empresa de telefonia mòbil.

A la política, com a la vida, allò important són els números. No és mateix que un partit polític en tingui 500.000, de vots, o que jo tingui el pis hipotecat, que tenir-ne 1.200.000 de vots, o que jo tingui el pis pagat, un xalet a Palamós i una casa a la Cerdanya. És la força dels números, qui els té més grans – i té els collons per a fer-se sentir- juga primer i la resta li van darrera.

A casa nostra, per sort, no hi ha un sol partit que agrupi totes les sensibilitats de la gent que recolzem la plena sobirania de Catalunya. L’ERC ha esdevingut, els darrers anys, una mena de pal de paller de l’independentisme català; però tant a la seva esquerra, com a la seva dreta política, encara hi ha un munt de gent amb i sense sostre polític per aixoplugar-se de la tempesta de catalanofòbia que patim. No crec en el futur polític d’un front nacional de grups políticament heterogenis, no hi ha un clam social que ho demani, ni la situació actual és tant greu com per estudiar la seva conveniència.

Ara bé, dit això, el que sí que crec oportú és cercar quelcom de comú per tots aquells que defensem aquests ideals, una cosa que ens uneixi a tots, que ens identifiqui com a part d’un col•lectiu.

Els estudis sociològics i les enquestes, situen la voluntat independentista al voltant d’un 30% dels ciutadans del Principat. Em sembla una xifra real i encertada, tot i la meva poca estima que li tinc a les enquestes. Sobre un cens electoral de 5.307.837 de persones (dades de la Generalitat de Catalunya a les eleccions del Parlament a l’any 2003), implica que 1.591.351 dels vots són de persones que es defineixen com independentistes. Mai cap partit ha obtingut un resultat electoral semblant a Catalunya.

I vés per on, no he sentit mai a dir a ningú que a Catalunya hi ha un milió i mig d’independentistes. No anem enlloc si parlem de què hi ha un percentatge X, de persones que mostren en les enquestes una voluntat, més o menys ferma, de definir-se com independentistes. Reitero, cal cercar allò comú que m’uneix amb el militant/simpatitzant d’aquell partit polític esquerranós extraparlamentari o amb el militant/simpatitzant de Convergència i Unió o amb el de l’Esquerra Republicana, si tots ens declarem obertament independentistes. Segurament amb aquestes persones tindré un munt de punts de vista diferents en un munt de temes polítics- socials- econòmics..., però tots formem part d’aquest milió i mig de persones, i tots volem que aquest número creixi fins esdevenir majoritari.

dimarts, d’octubre 11, 2005

La paciència és la mare..... del tano!

Hi ha moments on més val callar i esperar a veure que passa i ara, amb tot l’enrenou de la proposta de nou Estatut de Catalunya, és un d’ells. No vull pas que el meu silenci sigui interpretat com una genuflexió a les veus que criden més, però és que si m’hi poso i en faig qualsevol, d’anàlisi, acabo dels nervis.

Només unes preguntes, val la pena continuar dins d’Espanya? Fins quan? On és el límit de la nostra paciència? Només provoca fractura social la independència i no la hi provoca la dependència?

Sé que el dret no ens empara, però veig que la única solució passa per plantejar obertament a la ciutadania la secessió per adquirir plena sobirania, i esdevenir un estat com qualsevol altra estat europeu.

Començo a estar un xic fart; bé, un xic no n'estic, n'estic molt. Però, en aquests moments, encara tinc paciència, callo i espero.

dijous, d’octubre 06, 2005

Salutacions



Ja em perdonareu la resta, però em fa especial il·lusió saludar els meus lectors de:

- els Estats Units: que maco que és New York i els parcs nacionals.
- la República Xeca: les millors cerveses i la ciutat de Praga.
- Suècia: les sueques i ..... Henrik Larson?.
- Canadà: la natura viva, llocs verges, aigua, muntanya, neu ... algú s'imagina res de millor?.
- el Regne Unit: Escòcia, Gal·les i Anglaterra.
- Irlanda: les cerveses i el whisky de malta, tot i que prefereixo l'escocès.
- França: Paris, la Bretanya, els Alps, el menjar ... tot.
- Malàsia: deu ser maco, crec.
- Austràlia: un dels llocs que vull visitar abans de morir-me.
- Siria: Damasc, runes, Fenicis, Grecs, Romans ....

Gràcies per llegir-me, ara sí, a tots.

Addenda: Ara que ningú m'escrigui cap post dient-me que són maquinotes d'eixes que et dixen el bloc tot empastifat de publicitat, no vull torracollons al meu bloc, eh?. Au.

dilluns, d’octubre 03, 2005

Carpaccio de pensaments d’un cap de setmana:

- Per copsar la realitat catalana, s’ha de conèixer la Catalunya Vella. Ells sí que tenen consciència de país.

- No es pot sortir a menjar bé fora de casa amb menys de 30€ a la butxaca per persona.

- Atesos els preus dels vins i les taxes d’alcoholèmia, hauria d’obligar-se a tots els restaurants i a totes les bodegues, a oferir als seus clients ampolles de vi de 37,5 cl o de 50 cl.

- Esperem que aquest any puguem gaudir de la ingesta de bons bolets, no com l’any passat.

- S’acosta la tardor, els tons groguencs i taronges ja formen part de la cromaticitat dels boscos.

- Quan acabarà l’alça de preu de la benzina.

- M’he agarrat un refredat ben tonto.

- Resum informatiu: Estatut, Estatut, immigrants, Estatut, Estatut, Barça, Estatut...

- Aquests espanyols estan bojos.

- Perquè mai no fan cap bona pel•lícula a la televisió, diumenges al vespre?

- Si que costa d’anar-se a dormir.