Des d'aquesta finestra pública analitzaré el món que m'envolta (bloc adherit a la campanya Boicateja'm)

dimecres, de novembre 30, 2005

Un nou avatar:



El dèficit fiscal de Catalunya aquest any és de

...



dilluns, de novembre 28, 2005

Taxista fill de puta!!

Però quin cony de professional de la conducció ets tu, merdós taxista?. Que no és prou ample el carrer?. Potser et penses que condueixes un camió de 18 tonelades, no una merda de Fiat. Que no tenies 10 metres abans un camió molt més ample que el meu cotxe?. En què collons estaves pensant? Que no vas sentir el cop, tot i què el veí, a més de 10 metres de distància, el va sentir perfectament?. Tant et costava d’aturar-te i deixar-m’hi una nota?. Potser el teu cotxe no va rebre cap desperfecte, però no hi té cabuda al teu caparronet pensar que a mi em vas trencar el retrovisor?. Per a què collons pagues una assegurança, si és que la pagues, fill de mala mare?.
Més adient que mai, la frase la clava: taxista havies de ser!!!!!

dimarts, de novembre 22, 2005

Hi ha una part que no es meua .... i 18 dies sense escriure res

Serà casualitat, però ara que estem a poc més de 20 dies de ser 3 a casa a l'hora de dinar, se m'ocurreix clickar el logo
que apareix a la dreta al capdamunt d'aquest bloc, i se m'obren aquests dos blocs:

http://archimom.blogspot.com/

http://chaosandkids.blogspot.com/

Te collons, la cosa.



divendres, de novembre 04, 2005

Hi ha una part de mi que no és meua.

Aquest matí feia gris. No en tenia gaires, de ganes d’anar a la feina. Escoltava el disc “Orgànic” d’en Miquel Gil al cd del cotxe camí el despatx. Entre les increïbles cançons del disc, hi destacaria el poema musicat del catarrojenc Ramon Guillem: “Un silenci”, del seu llibre de poemes “De Terra d’aigua”.



Quan tinc el dia malenconiós, com avui, mai no sé si és millor escoltar música com la d’en Miquel Gil, o escoltar els “White Stripes”, per exemple. Però la lletra del poema, els sentiments que hi posa en Gil, la seva veu, la música... el conjunt s’adequa perfectament i esdevé perfecte pel meu actual estat d’ànim.

Tot provocat per la buidor que hi tinc dins, conseqüència de què tothom vulgui estirar de mi. Que potser sóc l’increïble home de goma!?. La família per un costat, els clients per un altre, la sòcia també, la companya que no té fre ... Que no en tenen prou? Doncs jo sí que en tinc, i sóc a la darreria dels meus límits.

Tanmateix, si he posat el disc és per què no volia escoltar la ràdio. Per una estona no volia sentir el mateix d’aquests darrers dies: estatut, estatut i estatut. D’aquesta política de pati de col•legi també en començo a estar fart.

I també, també!, començo a estar fart d’esperar 9 mesos i mig per a què neixi una criatura del dimoni. Si després es passarà tota la seva vida tocant-me els collons. Com pot ser la natura tant malèvola? Els embarassos haurien de ser de 9 setmanes, res de tants mesos.

Porto un fill més a aquesta societat. I .... us hi heu fixat amb la gent que us envolta? No us heu preguntat mai: “com és que ta mare va haver-te d’aguantar 9 mesos a la panxa, i un mínim de 20 anys a casa, si jo no et suporto ni 10 segons?”. Quin món l’espera, pobre.

Bé, s’acosta el cap de setmana i allò que cercaré serà el títol de la cançó: un silenci, un espai per a mi. El fotut és quan el trobes i no estàs del tot content amb tu mateix, però aquesta ja és una altra història, que no cal burxar i vomitar-ho tot en un post tant negatiu com aquest.

Au.