RETALLS DE LA MEVA VIDA ESPARRACADA

Cançons de bressol

2006-02-15T19:09:00.000+01:00

Això de ser pare és prou difícil i em pren molt de temps, però si no escrit en aquest trist blog és per manca de ganes, no pas de temps.

Faig un prec a tots aquells que encara es connecten: si en sabeu cap, de cançó de bressol, me les podeu escriure en l’aparat comentaris?.

Bé, no cal que sigui la típica cançó per fer dormir la mainada, amb qualsevol cançoneta infantil ja hi farem feina.

Si us plau, que siguin curtetes i fàcils d’aprendre. Lluny del “Paff era un drac màgic, que vivia al fons del mar .....”, que està molt bé, però no sóc capaç de memoritzar tota la lletra, més enllà de la primera estrofa.

Gràcies.

Una raó més per a la caiguda del cabell: sóc pare.

2005-12-15T12:15:00.000+01:00

Doncs sí, ens ha arribat un nen i sense llibre d’instruccions. Tant que avança la tecnologia i que poc progressa l’ésser humà.

Si no fa gaire em queixava, debades, de tot el que m’envoltava, ara tinc una raó per il·lusionar-me. Una nova etapa que comença en la meva (nostra) vida, i que afronto amb alegria, esperances i un xic de temor.

Ara, tranquils tots; no faré servir aquest blog per explicar com són les seves fems, els seus líquids, les seves secrecions ni els seus olors corporals. Pocs que sou com per avorrir-vos amb aquestes historietes que no interessen a ningú, però que a tota reunió de "pares" es converteixen en temes recurrents de conversa.

Au doncs.

Un nou avatar:

2005-11-30T19:18:00.000+01:00

El dèficit fiscal de Catalunya aquest any és de

...

cliqueu aquí per a més informació

Taxista fill de puta!!

2005-11-28T17:16:00.000+01:00

Però quin cony de professional de la conducció ets tu, merdós taxista?. Que no és prou ample el carrer?. Potser et penses que condueixes un camió de 18 tonelades, no una merda de Fiat. Que no tenies 10 metres abans un camió molt més ample que el meu cotxe?. En què collons estaves pensant? Que no vas sentir el cop, tot i què el veí, a més de 10 metres de distància, el va sentir perfectament?. Tant et costava d’aturar-te i deixar-m’hi una nota?. Potser el teu cotxe no va rebre cap desperfecte, però no hi té cabuda al teu caparronet pensar que a mi em vas trencar el retrovisor?. Per a què collons pagues una assegurança, si és que la pagues, fill de mala mare?.
Més adient que mai, la frase la clava: taxista havies de ser!!!!!

Hi ha una part que no es meua .... i 18 dies sense escriure res

2005-11-22T20:47:00.000+01:00

Serà casualitat, però ara que estem a poc més de 20 dies de ser 3 a casa a l'hora de dinar, se m'ocurreix clickar el logo
que apareix a la dreta al capdamunt d'aquest bloc, i se m'obren aquests dos blocs:

http://archimom.blogspot.com/

http://chaosandkids.blogspot.com/

Te collons, la cosa.

Hi ha una part de mi que no és meua.

2005-11-04T19:14:00.000+01:00

Aquest matí feia gris. No en tenia gaires, de ganes d’anar a la feina. Escoltava el disc “Orgànic” d’en Miquel Gil al cd del cotxe camí el despatx. Entre les increïbles cançons del disc, hi destacaria el poema musicat del catarrojenc Ramon Guillem: “Un silenci”, del seu llibre de poemes “De Terra d’aigua”.

UN SILENCI

Hi ha una part de mi que no és meua
com hi ha un vers trencat que no em pertany,
un ritme que no acobla, una síl.laba
que sempre és misteri.

Un cor
que les llunes amaguen, una mirada ignota
que l'espill no sap retornar-me, un sol debolit.
Un viarany que els meus peus destrossa,
un rai que en rierol s'embarranca,
aquest udol que els llops reconeixen.
Un silenci.

(De Terra d'aigua, 1993)

Quan tinc el dia malenconiós, com avui, mai no sé si és millor escoltar música com la d’en Miquel Gil, o escoltar els “White Stripes”, per exemple. Però la lletra del poema, els sentiments que hi posa en Gil, la seva veu, la música... el conjunt s’adequa perfectament i esdevé perfecte pel meu actual estat d’ànim.

Tot provocat per la buidor que hi tinc dins, conseqüència de què tothom vulgui estirar de mi. Que potser sóc l’increïble home de goma!?. La família per un costat, els clients per un altre, la sòcia també, la companya que no té fre ... Que no en tenen prou? Doncs jo sí que en tinc, i sóc a la darreria dels meus límits.

Tanmateix, si he posat el disc és per què no volia escoltar la ràdio. Per una estona no volia sentir el mateix d’aquests darrers dies: estatut, estatut i estatut. D’aquesta política de pati de col•legi també en començo a estar fart.

I també, també!, començo a estar fart d’esperar 9 mesos i mig per a què neixi una criatura del dimoni. Si després es passarà tota la seva vida tocant-me els collons. Com pot ser la natura tant malèvola? Els embarassos haurien de ser de 9 setmanes, res de tants mesos.

Porto un fill més a aquesta societat. I .... us hi heu fixat amb la gent que us envolta? No us heu preguntat mai: “com és que ta mare va haver-te d’aguantar 9 mesos a la panxa, i un mínim de 20 anys a casa, si jo no et suporto ni 10 segons?”. Quin món l’espera, pobre.

Bé, s’acosta el cap de setmana i allò que cercaré serà el títol de la cançó: un silenci, un espai per a mi. El fotut és quan el trobes i no estàs del tot content amb tu mateix, però aquesta ja és una altra història, que no cal burxar i vomitar-ho tot en un post tant negatiu com aquest.

Au.

Radio-Télévision Libre des Mille Collines (RTLM)

2005-10-28T13:44:00.000+02:00

Petit pròleg: entre els mesos d'abril i juliol de 1994 es produeix el que tots coneixem com «el genocidi de Rwanda». Durant aquell període van morir a Rwanda (segons l'ACNUR) almenys 500.000 persones i 2,1 milions de persones van haver de sortir del país com a refugiats (1,5 milions al Zaire; 200.000 a Burundi; 460.000 a Tanzània) i 1 milió més es van veure obligats a desplaçar-se per l'interior del país.

Llegeixo notícies relacionades amb l'actuació de la Ràdio Libre des Mille Collines (RTLM), en el foment de l'odi ètnic i el genocidi de l'Ètnia Tutsi i d'Hutus "moderats". La manipulació de la informació, la campanya de propaganda i de persecució a la minoria tutsi, sembla ser que eren el pa nostre de cada dia de la programació de l'RTLM. Tot i això, paradoxalment (o potser no, si tenim present l'alt índex d'analfabetisme de la societat) era l'emissora més escoltada del país.

Com diu l'embaixador de Cànada, Lucien Edwards: "The question of Radio Mille Collines propaganda is a difficult one. There were so many genuinely silly things being said on the station, so many obvious lies, that it was hard to take it seriously... Nevertheless, everyone listened to it - I was told by Tutsis (sic) - in a spirit of morbid fascination and because it had the best music selection."

Consignes estúpides, mentides obvies, fascinació morbosa..., tot plegat massa dur, per a què ningú no se'ls prengués seriosament. Però el resultat no deixa opció a cap mena de dubte: més de mig milió de morts, i diverses persones relacionades amb aquella ràdio, acusades de genocidi pel Tribunal Penal Internacional pels crims de Ruanda.

Després del genocidi fou trobat un document titulat "Note Relative A la Propagande d'Expansion et de Recrutement", d'autor desconegut, en el qual: "advocates using lies, exaggeration, ridicule, and innuendo to attack the opponent, in both his public and his private life. He suggests that moral considerations are irrelevant, except when they happen to offer another weapon against the other side. He adds that it is important not to underestimate the strength of the adversary nor to overestimate the intelligence of the general public targeted by the campaign. Propagandists must aim both to win over the uncommitted and to cause divisions among supporters of the other point of view. They must persuade the public that the adversary stands for war, death, slavery, repression, injustice, and sadistic cruelty".

Aquest pamflet no és el llibre d'estil de la ràdio, sinó una guia quasi militar de propagació de l'odi. Però les coincidències amb allò que feia la ràdio són clares: de nou apareixen l'ús de la mentida i la falsa propaganda, com armes contra els enemics. No hi ha cap possible consideració moral davant de la mentida, tot és lícit.

Les tècniques per estendre la mentida van ser, principalment, dues:

1.- La creació de fets per a donar crèdit a la propaganda.

Un fet "creat" amb l'únic proposit de fonamentar la mentida, comporta la necessitat d'una prova diabòlica per a demostrar el contrari.

2.- "Accusation in a mirror".

És a dir, imputar a l'enemic allò que precisament fa qui difon la mentida.

En la perversa difusió de l'odi, l'ús de l'humor va ser la primera arma que es va utilitzar. El locutor Kantano Habimana era conegut pel seu estil irreverent i "humorístic". Al cap i a la fi, ridiculitzar l'enemic era part de l'estratègia per a escampar el missatge genocida. Tant efectiva fou l'estratègia, tant "divertida" era la propaganda anti-tutusi, que sembla ser que - a l'inici del conflicte, previ al genocidi- era la ràdio preferida del Front Patriòtic de Rwanda (Tutsi).

La desinformació que emetien els locutors de RTML fou tant important, que fins i tot, quan els Tutsi arribaren a la capital Kigali, s'utilitzà la por a possibles matances dels Tutsi, amb la finalitat que això suscités un èxode de milers d'Hutus cap els camps de refugiats, on serien allistats - a la força molts d'ells- com a soldats per les forces genocides Hutus.

El Tribunal Penal Internacional, fins ara, ha condemnat a cadena perpètua - la pena més severa que pot dictar el Tribunal- l'antic director de RTLM, Sr. Ferdinand Nahimana; a 35 anys de presó per a Jean Bosco Barayagwiza, fundador de RTLM; a 12 anys de presó al periodista Georges Ruggiu.

Avui en dia, podem veure campanyes organitzades per ràdios i diaris (electrònics o en paper), per atiar l'odi cap a tot allò que sigui català. L'ús del dret a la llibertat d'expressió, no legitima ni la propagació de mentides, ni la formació d'un sentit col·lectiu de menyspreu vers Catalunya i vers els seus representants democràtics i, encara menys, intentar influir en la població mitjançant el recurs de la por. Com qualsevol altre dret, la llibertat d'expressió té els seus límits.

No podem esperar que el temps tregui raons i posi a cadascú al seu lloc, els precedents són perillosos. Perquè, si bé tinc clar que la societat espanyola està anys llums de la brutalitat que va demostrar la societat de Rwanda, no les hi tinc totes pel que fa a la seva maduresa democràtica.

Bufff quin dia.

2005-10-25T17:40:00.000+02:00

M’he llevat a les 7 del matí. No n'estic gaire acostumat, i menys encara veure que fora encara és fosc. La temperatura és freda, 8 graus, segons el termòmetre del cotxe, i el cel és rogenc.

Abans d’agafar el tren, escolto a la ràdio del cotxe el Mauri. En una mostra més de centralisme "barsaluní", ens explica que el color del cel es forma pel pas de la llum entre cristalls de gel. Penso: "s’acosta l’hivern, avui serà un dia fred. Perfecte". En Mauri, però, ho té clar i vol portar-me la contrària: les temperatures pujaran durant el dia. Espero que així sia, no pas per mi, sinó perquè a l’andana de l’estació veig que hi ha gent en màniga curta, tot i què també n’hi ha dels què han tret l’abric de l’armari massa ràpid.

El viatge a Barcelona és ràpid, arribo a dos quarts i sis minuts de nou, i fins un quart de deu no tinc res a fer. Encara no em conec els horaris del tren i he sortit de casa, si fa o no fa, com si hi anés en cotxe, no pas en tren.

Travesso una buida Plaça de Catalunya, direcció Via Laietana. No tinc gana, ni vull seure en un bar per no res. No sé que fer. M’acosto a un quiosc i pregunto a l’home si tenen la revista “Pirineos”. Ho ha de consultar amb la dona. No, no la tenen. En el quiosc de la Plaça Urquinaona la trobo. Buffff, quina sort, s’acaba el mes i em pensava que ja no trobaria l’exemplar del setembre-octubre.

Reportatges sobre la Garrotxa, Biescas, balnearis, ascensions “fàcils” de pics de tres mil metres... Bé; correcte; n’he vist de millors reportatges a la revista.

Entro en el Tribunal, i en menys d’un quart ja sóc fora. Ara toca anar cap a Badalona. Sant torne-m'hi a la Plaça Catalunya, i en tren cap a Badalona. He de preguntar a informació quina línea he de menester. Sóc un nouvingut en els transports públics ferroviaris. És la C1, sembla ser que fou la primera línea de trens que es va inaugurar.

Cada cop fa més calor. Un cop arribo a Badalona, el tren ens informa que la temperatura exterior és de 20 graus. Collons, i jo amb el trajo de feina i camisa de màniga llarga!!

Prou que en tenia, de raó, en Mauri. A la sortida del Jutjat, si fem cas al termòmetre d’una farmàcia, encara en fot més, de calor: 22 graus. I avui som a 25 d’octubre. Fantàstic. Catxum dena!.

Com tinc ganes de caminar, en comptes de fer una diagonal directe cap a l’estació de tren, baixo pel centre històric direcció a la platja. Un cop allà, pel passeig marítim, faré cap a l’estació. Renoi tu, quins recons més macos i desconeguts per a mi, té Badalona. Cal fer-hi una visita amb més calma i temps. Aturar-se a fer una cervesa en un d’aquells bars amb encant. Fer un arròs als restaurants vora la platja.

La mar és tranquil·la, la dita s'escau millor que mai: la mar sembla una bassa d’oli. No hi ha cap onada. El reflex del sol sobre el mar és de foto. Hauria de sortir amb la màquina de fer fotos sempre damunt. El cel del matí i aquesta mar, mereixen ser fotografiats.

Abans d’arribar a l’estació em topo amb una colla d’adolescents, no més de 15 anys tindran la majoria. Ara no bé el cas de posar-me paternal, ni “trentanyero”; el jovent d’avui en dia no té res a veure amb el jovent de quan jo tenia aquella edat. És normal i és bo que així sigui. Ara bé, allò que trobo a faltar és l'heterodòxia. Els joves d’ara semblen tots tallats amb el mateix patró. La única diferència pot ser la llengua que parlen entre ells: català o espanyol. I és que a Barcelona i rodalies, és ben fàcil endevinar en quina llengua parla un grup de joves, sense cap necessitat de sentir-los parlar. És un petit examen sociolingüístic (que em perdonin els sociolingüistes) que faig tot sovint, i gairebé mai m’equivoco.

Torno cap a casa, travesso la serra de Collserola i la temperatura baixa uns graus. Tot i que avui hi ha un cel ben net, i es pot veure bé la Mola i, al fons, el Turó de l’Home, el Vallès és cada dia més lleig. És tot ple de grues per a la construcció d'habitatges o naus industrials. No m’estranya que després s’estavellin avionetes, no.

El joc de les diferències

2005-10-24T12:04:00.000+02:00

Cerqueu les 1.001 diferències entre aquestes dues fotografies, i adreceu-se-les a l'Honorable Sr. Esteban González Pons Conseller de Relacions Institucionals i Comunicació, C/ Cavallers, 9 (Palau de Fuentehermosa) 46001-VALÈNCIA, Ext.: 66114 Tel.: 963866114, Fax: 963863557, e.mail: gonzalez_est@gva.es

Foto A:

Foto B:

Aquest blocaire encara no ha vist per l'A-7 direcció Castelló-València, cap unitat d'assalt dels Mossos d'Esquadra. Si cap de vostès té millor informació, si us plau, feu-me-la saber. Gràcies.

Associacions mentals:

2005-10-20T12:32:00.000+02:00

Ahir veia, a les notícies de TV.3, el debat de política general. Res de nou, ni destacable, excepte dues perles:

1.- La picabaralla Piqué- Maragall, i

2.- Les paraules de l’Iceta a Maragall: "nosaltres l’hem acompanyat en molts riscos. No ens ve d’un pam”

De seguida les paraules del Sr. Iceta

em van fer recordar l’antic grup musical “LA TRINCA”

, i la seva coneguda cançó “No ve d’un pam”

No ve d'un pam, no ve d'un pam
si està fresca i eixerida
no ve, no ve d’un pam.
Si ve d'un pam, si ve d'un pam
si es porta penjim-penjam.
Si que ve, si que ve d’un pam.

Crec que mai una cançó de la Trinca era tant adient per a explicar fidelment la situació entre el PSC i el Sr. Maragall. I a més a més ... no trobeu semblances físiques entre l’Iceta i el Maragall, i membres de la Trinca?

Addenda: Guineu, segur que ens pots fer un postaudio dels teus.

Els colors de la tardor

2005-10-20T11:57:00.000+02:00

Els colors de la tardor
Originally uploaded by Catxum!.

Sort en tenim que la natura encara ens serveix gratuïtament tota la seva bellesa.

Una caminada, un refugi, un bon sopar, una bona conversa amb la única llum de la llar de foc, una ampolla de vi, fa fred a fora, fem un volt abans de dormir.

Que hi ha res de millor?

Pornografia, oh yeah!!!!

2005-10-18T13:03:00.000+02:00

No hi ha cap mena de dubte: l'internet ens permet accedir d'una forma fàcil, més o menys barata, però privada i furtiva, a la pornografia.

Abans havies de passar la mínima vergonya de demanar al quiosquer el producte que volies comprar, amb els quals sadollaves els teus desitjos més baixos. A vegades havies d'esperar que no hi hagués cap més client al quiosc, o anar-t'en a un barri on ningú et conegués, sempre, és clar, acompanyat amb una carpeta on amagar el producte. Però no tenies més collons, havies de fer-los-en públics, els teus instints.

Ara no, només cal una connexió a internet, cercar al google allò que vols, i així satisas la teva malsana curiositat. D'una forma ràpida i senzilla, gaudeixes a la pantalla de l'ordinador de tot de webs amb el contingut pornogràfic que més t'agrada. Fàcil, oi?

I és que a tot arreu en trobem, d'obscenitats:

ara sia en imatges,

ara sia en textos,

José María Aznar: "El pasado viernes 30 de septiembre el Parlamento regional de Cataluña aprobó, con la única oposición del Partido Popular, un proyecto de nuevo Estatuto de autonomía. (…) Se diseña una especie de relación confederal entre Cataluña y el resto de España. Prácticamente se vacían las competencias de la Administración del Estado en la región. También se define un modelo de financiación según el cual el gobierno regional recaudaría la totalidad de los impuestos, así como un sistema judicial independiente.(…) Cada vez que han sido consultados, los ciudadanos catalanes han manifestado un notorio desinterés por la reforma del Estatuto (…). La proporción entre partidos de implantación nacional y partidos locales en Cataluña no ha cambiado sustancialmente en los últimos diez años. (…) ¿Qué ha cambiado entonces para que se cuestione de manera tan brutal tanto la realidad nacional española como el propio Estado? Sólo ha cambiado una cosa: la actitud de la izquierda. (…) Pero lo que sin duda debe de resultar más incomprensible para un observador no familiarizado con la vida política española es que el gobierno de una de las naciones más antiguas de Europa promueva su autodisolución.(…) De esta manera, el texto que ya ha entrado en el Congreso de los Diputados supone una derogación de facto de la Constitución. No sólo porque altera de modo sustancial el nivel de competencias del propio Estado y la relación de éste con las instituciones regionales, sino sobre todo porque suprime el mismo sujeto constituyente, titular de la soberanía, la nación española formada por todos los ciudadanos y que es, por definición, indivisible. La idea de una nación de ciudadanos libres e iguales ante la ley sencillamente desaparece.(…). El problema no es que en el texto haya algunos rasgos inconstitucionales. El problema es que la anticonstitucionalidad viene de raíz e impregna la totalidad de su articulado. (…) Siempre he creído en las posibilidades de España para ser uno de los mejores países del mundo. (…) Hoy, con la más honda preocupación, sólo puedo esperar que la voz de la mayoría obligue al Gobierno a retirar un proyecto que significa la división irreversible de España."

Res d'això em deixa indiferent, tot condiciona la meva conducta (sense arribar a episodis d'afectació psicòtica, fins ara), tot m'estimula (si bé no per igual, ni de la mateixa forma), tot m'agrada (m'impressiona d'una forma grata i em sedueix) i en frueixo.

Sóc un pèl friki, ho reconec.

Som un milió i mig, i anem sumant!

2005-10-13T20:40:00.000+02:00

Prèvia: no, aquest post no té res a veure amb la campanya publicitària d’una coneguda empresa de telefonia mòbil.

A la política, com a la vida, allò important són els números. No és mateix que un partit polític en tingui 500.000, de vots, o que jo tingui el pis hipotecat, que tenir-ne 1.200.000 de vots, o que jo tingui el pis pagat, un xalet a Palamós i una casa a la Cerdanya. És la força dels números, qui els té més grans – i té els collons per a fer-se sentir- juga primer i la resta li van darrera.

A casa nostra, per sort, no hi ha un sol partit que agrupi totes les sensibilitats de la gent que recolzem la plena sobirania de Catalunya. L’ERC ha esdevingut, els darrers anys, una mena de pal de paller de l’independentisme català; però tant a la seva esquerra, com a la seva dreta política, encara hi ha un munt de gent amb i sense sostre polític per aixoplugar-se de la tempesta de catalanofòbia que patim. No crec en el futur polític d’un front nacional de grups políticament heterogenis, no hi ha un clam social que ho demani, ni la situació actual és tant greu com per estudiar la seva conveniència.

Ara bé, dit això, el que sí que crec oportú és cercar quelcom de comú per tots aquells que defensem aquests ideals, una cosa que ens uneixi a tots, que ens identifiqui com a part d’un col•lectiu.

Els estudis sociològics i les enquestes, situen la voluntat independentista al voltant d’un 30% dels ciutadans del Principat. Em sembla una xifra real i encertada, tot i la meva poca estima que li tinc a les enquestes. Sobre un cens electoral de 5.307.837 de persones (dades de la Generalitat de Catalunya a les eleccions del Parlament a l’any 2003), implica que 1.591.351 dels vots són de persones que es defineixen com independentistes. Mai cap partit ha obtingut un resultat electoral semblant a Catalunya.

I vés per on, no he sentit mai a dir a ningú que a Catalunya hi ha un milió i mig d’independentistes. No anem enlloc si parlem de què hi ha un percentatge X, de persones que mostren en les enquestes una voluntat, més o menys ferma, de definir-se com independentistes. Reitero, cal cercar allò comú que m’uneix amb el militant/simpatitzant d’aquell partit polític esquerranós extraparlamentari o amb el militant/simpatitzant de Convergència i Unió o amb el de l’Esquerra Republicana, si tots ens declarem obertament independentistes. Segurament amb aquestes persones tindré un munt de punts de vista diferents en un munt de temes polítics- socials- econòmics..., però tots formem part d’aquest milió i mig de persones, i tots volem que aquest número creixi fins esdevenir majoritari.

La paciència és la mare..... del tano!

2005-10-11T19:45:00.000+02:00

Hi ha moments on més val callar i esperar a veure que passa i ara, amb tot l’enrenou de la proposta de nou Estatut de Catalunya, és un d’ells. No vull pas que el meu silenci sigui interpretat com una genuflexió a les veus que criden més, però és que si m’hi poso i en faig qualsevol, d’anàlisi, acabo dels nervis.

Només unes preguntes, val la pena continuar dins d’Espanya? Fins quan? On és el límit de la nostra paciència? Només provoca fractura social la independència i no la hi provoca la dependència?

Sé que el dret no ens empara, però veig que la única solució passa per plantejar obertament a la ciutadania la secessió per adquirir plena sobirania, i esdevenir un estat com qualsevol altra estat europeu.

Començo a estar un xic fart; bé, un xic no n'estic, n'estic molt. Però, en aquests moments, encara tinc paciència, callo i espero.

Salutacions

2005-10-06T12:56:00.000+02:00

Ja em perdonareu la resta, però em fa especial il·lusió saludar els meus lectors de:

- els Estats Units: que maco que és New York i els parcs nacionals.
- la República Xeca: les millors cerveses i la ciutat de Praga.
- Suècia: les sueques i ..... Henrik Larson?.
- Canadà: la natura viva, llocs verges, aigua, muntanya, neu ... algú s'imagina res de millor?.
- el Regne Unit: Escòcia, Gal·les i Anglaterra.
- Irlanda: les cerveses i el whisky de malta, tot i que prefereixo l'escocès.
- França: Paris, la Bretanya, els Alps, el menjar ... tot.
- Malàsia: deu ser maco, crec.
- Austràlia: un dels llocs que vull visitar abans de morir-me.
- Siria: Damasc, runes, Fenicis, Grecs, Romans ....

Gràcies per llegir-me, ara sí, a tots.

Addenda: Ara que ningú m'escrigui cap post dient-me que són maquinotes d'eixes que et dixen el bloc tot empastifat de publicitat, no vull torracollons al meu bloc, eh?. Au.

Carpaccio de pensaments d’un cap de setmana:

2005-10-03T13:50:00.000+02:00

- Per copsar la realitat catalana, s’ha de conèixer la Catalunya Vella. Ells sí que tenen consciència de país.

- No es pot sortir a menjar bé fora de casa amb menys de 30€ a la butxaca per persona.

- Atesos els preus dels vins i les taxes d’alcoholèmia, hauria d’obligar-se a tots els restaurants i a totes les bodegues, a oferir als seus clients ampolles de vi de 37,5 cl o de 50 cl.

- Esperem que aquest any puguem gaudir de la ingesta de bons bolets, no com l’any passat.

- S’acosta la tardor, els tons groguencs i taronges ja formen part de la cromaticitat dels boscos.

- Quan acabarà l’alça de preu de la benzina.

- M’he agarrat un refredat ben tonto.

- Resum informatiu: Estatut, Estatut, immigrants, Estatut, Estatut, Barça, Estatut...

- Aquests espanyols estan bojos.

- Perquè mai no fan cap bona pel•lícula a la televisió, diumenges al vespre?

- Si que costa d’anar-se a dormir.

Aerofàgia estatutària

2005-09-29T18:07:00.000+02:00

Prèvia: el títol d’aquest post volia ser l’onomatopeia d’un pet, però no he sapigut quina escollir. Potser un “prrrrr”, o un “pufffff” o “pummmmm”... no m’he decidit per no ser cap d’elles determinant, ni prou definitòria.

En l’apassionant món de la parella (recordeu el Doctor Soler a “Persones Humanes”?) no s’adquireix el grau suficient de complicitat i confiança, fins que tirar-se un pet no es converteixi amb quelcom normal. Però, és clar tampoc no cal abusar-ne; tot i ser del tot natural, no ho és d’agradable. Tenir ventositats a tothora, i si són oloroses pitjor, pot acabar amb l’estabilitat de qualsevol parella.

Recordo el primer cop que em vaig tirar un pet davant de la meva parella, va ser del tot inesperat per a mi, un fet involuntari. Anàvem una nit amb cotxe després de prendre unes birres, la meva bufeta estava a punt d’esclatar i em vaig aturar a un bosc per pixar. Eren tantes les ganes que tenia de pixar, que al mateix temps em sortiren un munt de pets, tots ben sonors i acompassats, cal afegir. La situació era tant còmica que no parava de riure, i més que reia, més pets que em fotia. La xicota no va saber trobar-li, la gràcia. El cert és que feia ben poc que festejàvem, potser no arribava a un mes. Després de 6 anys, ja no és cap sorpresa sentir-ne un a casa, la principal precaució és destriar bé els moments i els llocs, però el fet en sí és pràcticament innocu.

El govern català tot i ser una aliança de partits, no és cap parella, però entre ells haurien de comportar-se de forma modèlica, sinó és que perfecta. Entenc que és difícil la convivència (pregunteu-m’ho a mi), entenc que no hi ha cap parella perfecta, i encara és més difícil arribar-hi a la volguda perfecció, quan s’ajunten 6 sensibilitats diferents. Cal recordar que el govern no el forma un tripartit (o tristpartit com algú correctament els anomena), sinó que és un poti-poti de 6 partits: Psc-Psoe, Ciutadans pel Canvi, Erc, Iniciativa, Els Verds, Esquerra Unida i Alternativa. Que serien 7 si hi comptéssim el grupet aquell del Pere Esteve (Catalunya 2003).

Però allò que em treu de polleguera és que, en la tramitació de l’Estatut, el Psc és qui s’ha llençat tots els pets i totes les llufes i, mentre l’ambient s’omplia d’olors pestilents i sorolls extravagants, els altres partits de l’aliança han restat muts. Hom podria pensar que la fortor dels pets sociates són la causa de la manca de parla de l’Erc o de l’Icv-Eua, però no ha estat així. És la seva pròpia inèpcia intel•lectual, la seva inexperiència, la seva inòpia política, és tot plegat el que els fa romandre al costat de tota aquella podridura. Allà s’hi han quedat, plàcidament impàvids, olorant aquell tuf de femta i escoltant els desagradables sons que expulsava el cul sociata, convenientment cuinats per l’aparell del carrer Ferranz.

I la traca final sociata ja la tenim aquí, no ha trigat gaire: els Srs. Ibarra, Bono, Guerra... han assegurat que mai a la vida, mai, el Congrés de Diputats espanyols aprovarà un Estatut on es reculli que Catalunya és una nació. En resum, l’Estatut no té cap possibilitat, cap ni una, de passar el preceptiu tràmit d’aprovació parlamentària a Espanya.

No calia ser gaire avesat en política per esperar la resposta dels jacobins, l’únic que espero és que el darrer terrabastall ocasionat per les ventositats dels socialistes, tregui la son de les orelles dels seus (presumptes) aliats polítics, sinó tingueu clar, seran ells els “criminals d’alta traïció”.

ADDENDA: el text de l'Estatut
http://www.parlament-cat.net/porteso/estatut/text_ple300905.pdf

Que lluny que queden les vacances

2005-09-28T12:53:00.000+02:00

Estany_Tort2
Originally uploaded by Catxum!.

Sí és cert, si total no fa ni un mes que hem tornat, però allò que queda lluny, molt lluny, són les sensacions, els paisatges, la companyia.... coi, com n’estàvem de bé i mira’ns ara.

La foto és de l’estany Tort de Peguera, si us hi fixeu bé, podreu observar, a la segona península de la dreta de la imatge, el refugi Josep Maria Blanc, que ha estat remodelat i el van inaugurar aquest mes de juny passat.

És un lloc privilegiat, maco, tranquil, es poden fer bones excursions muntanyenques, però també es pot gaudir del seu entorn sense moure’s més de 10 minuts al voltant del refugi, les instal•lacions són molt bones (tens aigua calenta a la dutxa, si la pagues, és clar), la gent del refugi és molt amable, fins i tot tenen un ordinador amb un mapa virtual i navegable del Parc d’Aigües Tortes i de l’Estany de Sant Maurici (Editorial Alpina, Geoshow 3D) per a les vostres rutes.

O sia, que ja ho sabeu, ni us hi acosteu!!! per rés del món!!!! fuig, fuig!!!! Que els Piris i l’alta muntanya en general, i aquest refugi en particular, ha de continuar així de tranquil i maco durant molt de temps, i ja sabem que quan les coses es massifiquen perden tot el seu encant. I si hi aneu, no l’hi ho expliqueu a ningú, com jo - equivocadament- ara estic fent.

Addenda: gràcies Luthien, ha estat ella qui m’ha fet descobrir l’hospedatge de fotos del Flickr.

La família.

2005-09-27T13:22:00.000+02:00

Doncs sí, des del dilluns passat que no m’arribo per aquí per deixar-hi caure una cagadeta. Aquesta setmana passada he patit les conseqüències del síndrome depressiu post vacacional, és a dir, he hagut d’anar de cul alhora de fer un parell de coses, atès que no les vaig fer en el seu moment, amb la necessària i imprescindible antelació. Sempre em passa el mateix, siguem al setembre o al maig.

Dijous passat vaig baixar al Cap i Casal. Vaig aprofitar per arribar-me a la llibreria Continuarà. Una botiga on pots trobar un munt de còmics, de tots els estils, tot i què una mica desendreçat, pel meu gust: n'has de remenar molts d’ells per trobar el còmic que cerques; els índexs són a vegades per autor, unes altres per col•leccions...

Com la meva paternitat és a prop, doncs vaig aprofitar per comprar-hi un llibre més de l’excel•lent col•lecció de llibres per explicar en ... 1 minut, 1 minut i mig, en dos minuts i s’ha acabat. Amb guió de Victoria Bermejo, i dibuixos de Miguel Gallardo. Sí, el de Makoki.

Entre d’altres més, la principal descoberta ha estat el còmic d’en Juste de Nin, “Els Nin: memòries a llapis d’una família catalana”.

Els més joves coneixeran en Juste de Nin com dissenyador de la marca d’Armand Basi. A la seva joventut – durant el franquisme- en Juste de Nin va ser militant del PSUC, ninotaire que signava com “el Zurdo” a “pamflets suqueros” i en el “Mundo Obrero”, més endavant va marxar del Partit quan aquest va decidir que no calia reclamar el dret a l’autodeterminació, posteriorment va entrar a l’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra, i ara sembla molt proper a l’ERC.

Els Nin va ser la típica família catalana de la petita burgesia de Barcelona, que sobrevisquè prou bé durant la dictadura, tot i què- pel que se'ns explica al còmic- mai va combregar amb el règim, ans el contrari. A la nissaga dels Nin hi destaquen, entre d’altres, l’Anaïs Nin, en Joaquim Nin-Culmell i l’Andreu Nin.

Però bé, allò que vull destacar del còmic no és pas el seu dibuix (més aviat fluix, sense profunditat, ni tonalitats, sense que sigui excusa vàlida el seu format: a llapis i en blanc i negre), ni el seu guió (a vegades massa carregat d’informació, amb episodis que passa de puntetes i d’altres que s’hi entreté massa, tot i que cal tenir present que és un repàs, molt particular i personal, de la seva família des de finals del segle XVIII, i això no és pas fàcil, ni tant sols en més de 300 pàgines), sinó el tractament que hi dóna a “la família”. Sí, sí, estic ben tou amb aquets assumptes, ho sé.

A casa som quatre, i el meu germà des de fa un munt d’anys que viu a l’estranger (potser ens veiem un parell o tres de cops l'any). De la relació entre el pare i la mare millor no parlar-ne, per inexistent. Tot i tenir part de la família materna a tocar, no hi tinc cap relació amb molts d’ells, i de ben segur que més d’un cop m'he creuat pel carrer amb un cosí i no l'he reconegut, ni ell en a mi. La família paterna, igual de llunyana que desconeguda. És doncs, quan veig a famílies tant –estranyament- ben avengudes, que se m’encongeix el cor i trobo a faltar aquesta comunió i companyonia familiar.

Tot i que no cal oblidar les discussions, enfrontaments, baralles, etc. que conec tant de la meva curta (no pas per anys, sinó per intensitat) experiència familiar, com d’episodis viscuts de famílies alienes. I deixo de banda les escombraries familiars que molts es dediquen a fer públiques als mitjans de comunicació.

La major putada de la parentela és que no els esculls tu, et venen imposats per lligams sanguinis i de llit. Si de la parella i dels amics, hom n’és el responsable (o l'irresponsable), la família ja són figues d’altre paner. No hi tinc cap obligació vers a ells i sempre he cregut que no sóc pas obligat a ser més simpàtic, ni més plaent amb la familiada: tot són costums imposades i arquetipus que no canvien mai.

Igual només és un còmic, i l’amor real a la família no existeix, però si he d’escollir entre el model que he tingut fins ara, i el que se’m mostra a les seves vinyetes, no en tinc cap, de dubte. El problema és com educar amb uns valors que en són de propis.

Un matí de dissabte.

2005-09-19T13:11:00.000+02:00

Dissabte. És mig matí i m’estic sol al llit. La dona és a la cuina, esmorza. Per la finestra entra la claror d’un dia gris. Sembla que ja ha arribat la tardor. Veig com es mouen les fulles dels arbres i com uns ocells volen fent cabrioles. Fa una mica de fred, i m’embolico amb els llençols. L’aroma del cafè surt de la cuina, i s’escampa per tota la casa. Només se sent el dringar de la cullera amb la tassa de cafè. No se’m passa res més pel cap que percebre, d’una forma apassionada alhora que plenament natural, tots aquelles coses que s’ofereixen als meus sentits.

Però aquell moment màgic dura ben poc. La dona em parla de no sé què i, toca’t els collons, vol una resposta. Resto uns segons callat i em crida: “que no m’escoltes?”. Ja m’agradaria, noia; no escoltar-te i fruir una mica més d’aquest moment tant especial. Xaval, ja saps el que et toca: llevar-te, anar a la cuina i encetar una conversa sobre un tema que no t’importa un rave. Són coses de la vida en parella.

Per què, com li pots dir: “ei maca, espera un moment que ara estic gaudint d’un moment especial que requereix silenci”? L’encant ja s’ha trencat, que més dóna. I el més segur és que, lluny de callar, comenci a preguntar-me de què collons de moment especial li parlo; si aquest moment és tant important com per no escoltar allò que em vol dir... I, si arribat el cas, no em diu res (cosa ben estranya a la condició femenina), tindré el cap ocupat en pensar “de què cony em volia parlar?”, o “merda, sempre passa el mateix, no puc tenir un moment per mi” ... i les sensacions volaran, com els falciots que fa un moment passaven per la finestra.

Aquests moments de manca de connexió amb la parella (com quan vull escoltar en silenci una cançó, o llegir un llibre o el diari; com quan vull mirar-me un documental de la 2 o una tertúlia del 33; com quan ...), són els que em fan pensar en què les parelles serveixen per poc més que per no fer-te sentir sol. Fixa’t, hi ha qui em feva més misantrop.

Come on, come on

2005-09-16T12:10:00.000+02:00

Hòsties hi ha una cosa que m’amoïna. A veure que en penseu vosaltres, distingits lectors ( si és que sou aquí).

Aquest matí, com quasi bé tots els dies del món, he fet el següent:

a.- m’he llevat,

b.- he pixat,

c.- m’he afaitat,

d.- m’he dutxat,

e.- he esmorzat

f.- m’he vestit, i

g.- he sortit al carrer

Temps total transcorregut entre el moment “a”, fins el moment “g”: 43 minuts, justos, ni un més, ni un menys.

Trobeu que sóc lent?

Informadors, a la ràdio?

2005-09-15T20:14:00.000+02:00

La veritat és que m’escolto poc la ràdio. Pels matins m’ajuda a llevar-me. Tinc un d’aquells antics aparells ràdio -despertadors, que potser deu tenir més de 15 anys. Al cotxe, quan vaig i torno de casa a la feina, també l’escolto. O sia, que no gaire més de 60 minuts al dia, me l'escoltaré.

A casa tinc sintonitzada Catalunya Ràdio, així i mentre em llevo (que em costa una mica massa) i mentre em vesteixo, m’escolto el Bassas. Ara que hi penso.... hauria de menester la ràdio despertador per les seves dues funcions, però com a despertador faig servir el mòbil. Vés quines coses.

A la ràdio del cotxe, des de què me’l vaig comprar, farà cosa de 2 anys, sempre he tingut seleccionades com a pre sintonies les mateixes ràdios: Catalunya Ràdio; Catalunya Cultura; Radio 3; Ona Música; Catalunya Informació; M80. Crec que una justa paritat: tres ràdios musicals, dues ràdios convencionals i una ràdio d’informació 24 hores.

Però ja he dit prou. La programació de Catalunya Cultura és insofrible, d’una qualitat baixíssima. La tenia sintonitzada, principalment, perquè m’agradava escoltar el programa “Estació Central” de l’Albert Puig, no pas perquè sigui del meu poble, sinó perquè tenia un bon programa musical, on podies escoltar un munt de música diversa de qualitat, la majoria d'ella. (El toc cerdanyolenc del programa era evident, atès el seu afany per punxar flamenc – més o menys pur- i entrevistar músics d’aquest gènere musical).

Així doncs, he fet un canvi: en el botonet allà on abans hi havia Catalunya Cultura, ara hi tinc seleccionada RAC1. Poca cosa a dir de la nova ràdio escollida pel “Top Six”: fins ara he escoltat el Clapès, ahir una mica del futbol, l’altre dia una mica del Toni Soler, i res més. Tot i això, si tenim present l’oferta radiofònica d’aquest país, crec que he guanyat amb el canvi.

La ràdio és pitjor que la televisió, hi ha un munt de freqüències i poques d’elles paguen la pena sentir-les. I no només ho dic per les ràdio fórmules musicals sinó, de forma destacada, per les ràdios convencionals i, de forma característica i distingida, pels seus programes “magazines”, de matí i de tarda, i pels informatius de nit.

A totes les hores, al dial que més t'estimis escollir, sempre podràs escoltar a qualsevol persona parlant sobre un assumpte sobre el qual, la majoria de vegades, no en té ni puta idea. És un mal estés a totes les ràdios. Aquests set-ciències, supleixen amb vehemència i prepotència, servit a parts iguales, el seu desconeixement d’allò de què parlen. No hi ha opinions, hi ha sentències. No hi ha diàleg, hi ha monòlegs. Poca informació objectiva i massa judicis subjectius. I, sincerament, no sé perquè a les tertúlies, es convida a tres o quatre persones per a què donin el seu parer sobre l’actualitat (en un intent va de semblar un espai informatiu obert i democràtic), si normalment, o es donen la raó un a l'altre, o s’enmerden en discussions sobre qüestions bizantines, quan no en desqualificacions personals.

(Huai!, sempre recordaré el primer programa del Bassas als "Matins de Catalunya Ràdio", quan la Rahola i el Bru de Sala es van dir el nom del porc. Pobre Bassas, havia d’agafar el relleu del Cuní, i aquell parell el van fer ben bé la guitza en la seva estrena.)

Sobre les tertúlies radiofòniques se n’ha parlat molt, no seré jo qui descobreixi la sopa d’all, ni tampoc faré cap aportació enginyosa que mai ningú no se li havia ocorregut. El cas és que n’estic fart d’oradors que fan els seus discursos sense aportar-hi cap dada mínimament contrastable; de nous messies de la (seva particular forma de veure la) llibertat; de xerraires professionals; de bocamolls insofribles.

Si abans eren els anomenats “intel•lectuals” “progres” qui abusaven més d’aquesta manera de fer, ara tot una nova generació d’opinadors neoliberals els guanyen per golejada. A força de repetir els mateixos esquemes que els “progres”, els neoliberals pensen que tenen la veritat absoluta, i que cap de les seves conviccions és subjecte d’opinió diferent. L’insult gratuït, l’invectiva és la resposta a qualsevol objecció que els hi facis. Coi de vanitosos especuladors de la paraula.

La recepta que els hi donaria vindria a ser allò que l’altre dia li vaig etzibar a la dona: si paguessis cada cop que opines sobre alguna cosa, callaries més sovint i pararies més atenció a allò que et diuen. No cal dir que no li va semblar gens bé, a la dona, la meva observació; però pot ser una bona opció. Em sembla que parlaré amb l’SGAE, segur que els hi sembla una bona pensada, no com a la tossuda de la dona.

L'Estatut de Catalunya

2005-09-13T19:48:00.000+02:00

Avui he baixat a Barcelona. Rodalies de RENFE. Aclariments d’un dictamen del perit judicial. Té collons la cosa, per no més de 10 minuts, la presència del pèrit, de dos advocats i d’un procurador. Sort que faltava la part actora, sinó el dispendi hagués estat major.

A les 10:00 del matí tocades, la Plaça Catalunya era deserta. O bé perquè encara hi ha molta gent de vacances al Cap i Casal, o bé perquè el Corte Inglés acabava d’obrir les portes. El cas és que, fins i tot, a la parada del Bus Turístic no hi havia les típiques cues de guiris. A les 12:00 del migdia el canvi ha estat radical; m'ha semblat veure més coloms; coi de rates voladores.

He aprofitat que era a la Big City per fer un parell d’encàrrecs, no baixo tant sovint com abans. A l’arribar al Col•legi d’Advocats m’he topat amb dues fotos impagables:

El pobre senyor que porta anys manifestant-se contra l’ICAB, tot demanant justícia (huai, bon lloc on cercar-la, al Col•legi d’Advocats), per un afer que va tenir amb un company - “ladrón de cuello blanco” (sic)- al qual, sembla ser, el Col•legi va emparar la seva tasca professional amb el client descontent.
La pancarta “volem el nou estatut”, penjada als plàtans del xamfrà davant de l'antiga façana principal de l’edifici de l’ICAB (c. Mallorca amb c. Roger de Llúria)

Té collons la pancarta. Ningú la signa. Està ben fixada als arbres per brides, no pas per cordes. El material plàstic de la pancarta és de bona qualitat. Les lletres són d’impremta cara. En resum, és una pancarta sociata. Fixeu-vos-hi, no demana un nou Estatut, sinó “EL” nou Estatut. Entenem-nos: el que demana la pancarta és l’Estatut sociata, aquell que surt un cop passat per l'adreçador del Consell Consultiu.

Sobre el merder de l’Estatut n'he sentit a dir de tots colors. Els companys "nacionalistes" (que poc m'agrada el terme), haurien de tenir present que (jurídicament) Catalunya és una Comunitat Autònoma més (amb les seves peculiaritat, d'acord), i que l’Estatut és una norma jurídica subsidiària de la Constitució Espanyola. Fora d’aquí, la resta són faves contades: el Tribunal Constitucional, si abans no ho fa el Parlament Espanyol, fotrà enlaire les nostres aspiracions més sobiranistes.

Com molt bé ens recordava el Sr. J.A. González Casanova (membre del Consell Consultiu entre els anys 1981 i el 2001), en un article publicat a "El País" aquest diumenge: “(es pretén) aprobar un estatuto autonómico como si fuera la constitución de un Estado federado, sin esperar a que existiera (utilitza el passat referint-se als intents estatutaris dels anys 1918 y 1931) una constitución espanyola federal, para que así la catalana fuese compatible con la que constituiría la federación”.

És a dir, l’Estatut no pot imposar al Legislador Espanyol canvis legislatius, i menys encara la reforma de la Constitució. Cal tenir present que, en estricta tècnica legislativa, és impensable aprovar (tot i que els valencians ho han fet) un Estatut que estableixi: “en el supòsit que es reformi la Constitució Espanyola en els seus articles X, i la Llei Y, Catalunya tindrà les competències de Z”. Fer-ho així només farà que "dar armas a los jacobinos de todo pelaje" (paraules del Sr. J.A. González Casanova) i fer inútil tot pacte polític.

Cada dia ho tinc més clar, no ens cal un nou Estatut. Allò que ens cal és una reforma constitucional exhaustiva i, un cop aprovada la nova constitució, que el parlament català elabori la norma jurídica - jurídicament soberana, no només subsidiària de la Constitució- adient per a regular el nou marc de relacions amb Espanya.

Potser sóc un somiatruites, però poc suc podem extreure de l'actual Constitució, mal que ens pesi.

L'onze de setembre de l'esparracat

2005-09-12T19:23:00.000+02:00

Em llevo més tard del què esperava. Em dutxo, em vesteixo, esmorzo, trec la gossa a fer les seves necessitats, i surto de casa per complir amb el meu deure: vaig a l’hospital a veure uns amics que han tingut un fill.
Abans d’anar a l’hospital anem a comprar uns bombons pels pares i, de pas, compro el diari.
He comprat la Vanguardia. No sé perquè, normalment compro el Periódico en català. Tot i què no m’agrada la seva línea editorial, considero que la Vanguardia té uns grans articulistes, i la millor informació política i econòmica de Catalunya. M’agradaria comprar el Punt, però no m’acaba de fer el pes.
Comprem la caixa de bombons – la pastisseria és plena de pastissos amb la bandera catalana i escrit Catalunya a sobre- i, de camí a l’hospital, compto 2 senyeres en els 800 metres aproximats que té el meu carrer. Bé, una estelada i una senyera. Començo a fer una anàlisi polític - sociològic del veïnat quan me n’adono que, un any més, tampoc no he penjat cap senyera a la balconada. Primer hauria de comprar-ne una.
A l’hospital felicitem al pare i a la mare, veiem a la nena, i la fem petar una estoneta. Fins que la mare ha de dinar i ja som massa gent a l’habitació. És hora de tocar el dos i anar a dinar.
Dinem i fem temps per què ens truquin uns amics per fer un cafè i parlar de les vacances.
Em miro la Vuelta i me n’alegro de la bona etapa dels Liberty, llàstima que al final no hagi guanyat el d’Euskaltel, però ja va tenir massa sort a l’Ampuero.
Els amics prefereixen quedar un altre dia, el dissabte van sortir de farra i no han dormit gaire, quedem pel proper cap de setmana. Que en són de putes, collons que ara no podem sortir, nosaltres.
Canvi de plans. Anem a fer un tomet a Sabadell i ens mirarem una pel•lícula al cinema.
Entre una pel•lícula del Terry Gilliam i una pel•lícula del Fernando Leon de Araona la dona decideix anar a veure l’espanyola. El proper cop en deixarà escollir. Ha, creu-t’ho!.
Fem temps a un bar. Em prenc un gin tònic. Feia molts i molts anys que no en prenia, però abans de l’estiu vaig sortir amb els amics i m’he tornat a enganxar. Demano Bombay o Beefeater i em foten Giró, sort que el cambrer ha estat amable i m’ha dit que ha estat culpa seva, que no els hi ha dit res a la gent de la barra. Em fiquen un gin tònic de nou, aquest cop de Beefeater.
Són passades les sis de la tarda i ja fa 3 hores que no menjo res. L’estómac em reclama menjar alguna cosa, o sia que demanem una bossa de patates i un bikini (un dia hauré de parlar sobre la gent de casa Tarradellas i els seus mixtos).
Mentre la dona em parla dels cotxets de nens que passegen per la Rambla, jo provo de mirar el partit del Barça des de la terrassa del bar. Tot just foten els 2 gols i marxem al cinema.
La pel•lícula no m’acaba de fer el pes; és correcte i prou. La típica pel•lícula espanyola: diàlegs acceptables, bones interpretacions i un guió sobre problemes socials.
Un 6 de 10, i au, ja sóc massa magnànim.
Arribem a casa i em miro la TV: cap pel•lícula ni programa interessant, o sia que els resums dels partits i el Canal 3/24 per a què em faci 5 cèntims de la Diada.
M’imagino que, dissortadament, aquest deu ser el típic resum d’un dia de festa de la gran majoria de catalans, tot i ser la nostra festa nacional.
PS: Això dels nens està bé com excusa de futur d'allò que no fas ara, he pensat que quan el tinguem hi anirem tot sovint a les ofrenes florals i a les manifestacions de l'11 de setembre.

Tastets

2005-09-09T19:14:00.000+02:00

Un atent comentarista m’ha fet veure – via e.mail- que des del meu primer post, no he escrit res més. Els fets són els que són, ningú no li traurà la raó, seria certament estúpid. Tampoc no és qüestió de disculpar-se, ni de cercar excuses buides, però el cas és he començat a escriure uns 2 o 3 posts, els quals no han arribat ni a la categoria d’esborrany. I mira que idees n’he tingut unes quantes, però clar, una cosa és pensar-se-les i una altra, de ben diferent, reflectir-les en un paper i, un cop escrites i llegides, publicar-les. És aquí on funciona la més terribles de les censures: l’autocensura. Desenvolupes una idea i veus que, xato, allò no rutlla.: que no xaval, que això no és exactament el que volies dir, ni tampoc com ho volies dir; hòsties si que et costa d’escriure; collons, em pensava que seria més fàcil; quines mancances sintàctiques les teves... En resum, allò que semblava ser una bona idea per un post, resta en un no res. Davant la manca d'idees, havia pensat fer comentaris d’articles periodístics o a notícies, però collons aquest bloc es diu “retalls de la meva vida esparracada”, no “comentaris periodístics”.
Potser tot plegat rau que he tornat de vacances i encara no tinc el cap en el seu lloc. Raons?, moltes: masses dies de vacances; he perdut molta de la il•lusió que tenia en la feina; he perdut, absolutament, la meva fe en la justícia; i, per sobre de tot, que a final d’any estreno una nova etapa en la meva vida: la paternitat.
Hòsties, ara només faig que mirar els nens, fixar-me en els pares i mares, observar atentament els diferents models i colors de cotxets de nens, comparar dones embarassades, estudiar on hi ha escoles bressol a prop de casa, llegir revistes d’embarassades .... I per sobre de tot, la pregunta principal: seré un bon pare?.
Això no es vida i menys per explicar-la a un putu bloc!!! Però bé, al cap i a la fi, com diu el títol del bloc, la meva vida la tinc ben esparracada... i ja m’agrada o, com a mínim, tampoc no faig gaire cosa per arreglar-la. Ja ho diuen, amb l’edat et fas conservador.

Primer missatge

2005-09-05T22:33:00.000+02:00

M’endinso en la catosfera i desconec quan durarà aquesta aventura. La veritat és que ja en tenia i moltes, de ganes de fer-me amb un bloc... o cal dir-li blog?
I és que ara em venen al cap moltes preguntes, potser la principal és: on em faré propaganda? ... Potser m’hi hauria de reivindicar en d’altres blocs o en els diferents fòrums on hi participo. I és que no hi ha bloc sense lectors, que ja fa anys que es van inventar els diaris personals- és a dir, que pertany de forma exclusiva a una persona.
Tanmateix, si hi ha lectors hi haurien d’haver comentaris... collons, potser no és tant fàcil això d’engegar un bloc.
Bé, es fa tard i he quedat a les 14:00 h per dinar amb la dona i la seva família, poques ganes en tinc, però la nevera és buida després de l’estiu. I quin estiu!!! 5 setmanes de vacances!!! A veure si me'n surto i penjo unes fotos.
Au doncs.