Cançons de bressol

Això de ser pare és prou difícil i em pren molt de temps, però si no escrit en aquest trist blog és per manca de ganes, no pas de temps.

Faig un prec a tots aquells que encara es connecten: si en sabeu cap, de cançó de bressol, me les podeu escriure en l’aparat comentaris?.

Bé, no cal que sigui la típica cançó per fer dormir la mainada, amb qualsevol cançoneta infantil ja hi farem feina.

Si us plau, que siguin curtetes i fàcils d’aprendre. Lluny del “Paff era un drac màgic, que vivia al fons del mar .....”, que està molt bé, però no sóc capaç de memoritzar tota la lletra, més enllà de la primera estrofa.

Gràcies.

Una raó més per a la caiguda del cabell: sóc pare.

Doncs sí, ens ha arribat un nen i sense llibre d’instruccions. Tant que avança la tecnologia i que poc progressa l’ésser humà.

Si no fa gaire em queixava, debades, de tot el que m’envoltava, ara tinc una raó per il·lusionar-me. Una nova etapa que comença en la meva (nostra) vida, i que afronto amb alegria, esperances i un xic de temor.

Ara, tranquils tots; no faré servir aquest blog per explicar com són les seves fems, els seus líquids, les seves secrecions ni els seus olors corporals. Pocs que sou com per avorrir-vos amb aquestes historietes que no interessen a ningú, però que a tota reunió de "pares" es converteixen en temes recurrents de conversa.

Au doncs.

Un nou avatar:

El dèficit fiscal de Catalunya aquest any és de

...

cliqueu aquí per a més informació

Taxista fill de puta!!

Però quin cony de professional de la conducció ets tu, merdós taxista?. Que no és prou ample el carrer?. Potser et penses que condueixes un camió de 18 tonelades, no una merda de Fiat. Que no tenies 10 metres abans un camió molt més ample que el meu cotxe?. En què collons estaves pensant? Que no vas sentir el cop, tot i què el veí, a més de 10 metres de distància, el va sentir perfectament?. Tant et costava d’aturar-te i deixar-m’hi una nota?. Potser el teu cotxe no va rebre cap desperfecte, però no hi té cabuda al teu caparronet pensar que a mi em vas trencar el retrovisor?. Per a què collons pagues una assegurança, si és que la pagues, fill de mala mare?.
Més adient que mai, la frase la clava: taxista havies de ser!!!!!

Hi ha una part que no es meua .... i 18 dies sense escriure res

Serà casualitat, però ara que estem a poc més de 20 dies de ser 3 a casa a l'hora de dinar, se m'ocurreix clickar el logo
que apareix a la dreta al capdamunt d'aquest bloc, i se m'obren aquests dos blocs:

http://archimom.blogspot.com/

http://chaosandkids.blogspot.com/

Te collons, la cosa.

Hi ha una part de mi que no és meua.

Aquest matí feia gris. No en tenia gaires, de ganes d’anar a la feina. Escoltava el disc “Orgànic” d’en Miquel Gil al cd del cotxe camí el despatx. Entre les increïbles cançons del disc, hi destacaria el poema musicat del catarrojenc Ramon Guillem: “Un silenci”, del seu llibre de poemes “De Terra d’aigua”.

UN SILENCI

Hi ha una part de mi que no és meua
com hi ha un vers trencat que no em pertany,
un ritme que no acobla, una síl.laba
que sempre és misteri.

Un cor
que les llunes amaguen, una mirada ignota
que l'espill no sap retornar-me, un sol debolit.
Un viarany que els meus peus destrossa,
un rai que en rierol s'embarranca,
aquest udol que els llops reconeixen.
Un silenci.

(De Terra d'aigua, 1993)

Quan tinc el dia malenconiós, com avui, mai no sé si és millor escoltar música com la d’en Miquel Gil, o escoltar els “White Stripes”, per exemple. Però la lletra del poema, els sentiments que hi posa en Gil, la seva veu, la música... el conjunt s’adequa perfectament i esdevé perfecte pel meu actual estat d’ànim.

Tot provocat per la buidor que hi tinc dins, conseqüència de què tothom vulgui estirar de mi. Que potser sóc l’increïble home de goma!?. La família per un costat, els clients per un altre, la sòcia també, la companya que no té fre ... Que no en tenen prou? Doncs jo sí que en tinc, i sóc a la darreria dels meus límits.

Tanmateix, si he posat el disc és per què no volia escoltar la ràdio. Per una estona no volia sentir el mateix d’aquests darrers dies: estatut, estatut i estatut. D’aquesta política de pati de col•legi també en començo a estar fart.

I també, també!, començo a estar fart d’esperar 9 mesos i mig per a què neixi una criatura del dimoni. Si després es passarà tota la seva vida tocant-me els collons. Com pot ser la natura tant malèvola? Els embarassos haurien de ser de 9 setmanes, res de tants mesos.

Porto un fill més a aquesta societat. I .... us hi heu fixat amb la gent que us envolta? No us heu preguntat mai: “com és que ta mare va haver-te d’aguantar 9 mesos a la panxa, i un mínim de 20 anys a casa, si jo no et suporto ni 10 segons?”. Quin món l’espera, pobre.

Bé, s’acosta el cap de setmana i allò que cercaré serà el títol de la cançó: un silenci, un espai per a mi. El fotut és quan el trobes i no estàs del tot content amb tu mateix, però aquesta ja és una altra història, que no cal burxar i vomitar-ho tot en un post tant negatiu com aquest.

Au.

Radio-Télévision Libre des Mille Collines (RTLM)

Petit pròleg: entre els mesos d'abril i juliol de 1994 es produeix el que tots coneixem com «el genocidi de Rwanda». Durant aquell període van morir a Rwanda (segons l'ACNUR) almenys 500.000 persones i 2,1 milions de persones van haver de sortir del país com a refugiats (1,5 milions al Zaire; 200.000 a Burundi; 460.000 a Tanzània) i 1 milió més es van veure obligats a desplaçar-se per l'interior del país.

Llegeixo notícies relacionades amb l'actuació de la Ràdio Libre des Mille Collines (RTLM), en el foment de l'odi ètnic i el genocidi de l'Ètnia Tutsi i d'Hutus "moderats". La manipulació de la informació, la campanya de propaganda i de persecució a la minoria tutsi, sembla ser que eren el pa nostre de cada dia de la programació de l'RTLM. Tot i això, paradoxalment (o potser no, si tenim present l'alt índex d'analfabetisme de la societat) era l'emissora més escoltada del país.

Com diu l'embaixador de Cànada, Lucien Edwards: "The question of Radio Mille Collines propaganda is a difficult one. There were so many genuinely silly things being said on the station, so many obvious lies, that it was hard to take it seriously... Nevertheless, everyone listened to it - I was told by Tutsis (sic) - in a spirit of morbid fascination and because it had the best music selection."

Consignes estúpides, mentides obvies, fascinació morbosa..., tot plegat massa dur, per a què ningú no se'ls prengués seriosament. Però el resultat no deixa opció a cap mena de dubte: més de mig milió de morts, i diverses persones relacionades amb aquella ràdio, acusades de genocidi pel Tribunal Penal Internacional pels crims de Ruanda.

Després del genocidi fou trobat un document titulat "Note Relative A la Propagande d'Expansion et de Recrutement", d'autor desconegut, en el qual: "advocates using lies, exaggeration, ridicule, and innuendo to attack the opponent, in both his public and his private life. He suggests that moral considerations are irrelevant, except when they happen to offer another weapon against the other side. He adds that it is important not to underestimate the strength of the adversary nor to overestimate the intelligence of the general public targeted by the campaign. Propagandists must aim both to win over the uncommitted and to cause divisions among supporters of the other point of view. They must persuade the public that the adversary stands for war, death, slavery, repression, injustice, and sadistic cruelty".

Aquest pamflet no és el llibre d'estil de la ràdio, sinó una guia quasi militar de propagació de l'odi. Però les coincidències amb allò que feia la ràdio són clares: de nou apareixen l'ús de la mentida i la falsa propaganda, com armes contra els enemics. No hi ha cap possible consideració moral davant de la mentida, tot és lícit.

Les tècniques per estendre la mentida van ser, principalment, dues:

1.- La creació de fets per a donar crèdit a la propaganda.

Un fet "creat" amb l'únic proposit de fonamentar la mentida, comporta la necessitat d'una prova diabòlica per a demostrar el contrari.

2.- "Accusation in a mirror".

És a dir, imputar a l'enemic allò que precisament fa qui difon la mentida.

En la perversa difusió de l'odi, l'ús de l'humor va ser la primera arma que es va utilitzar. El locutor Kantano Habimana era conegut pel seu estil irreverent i "humorístic". Al cap i a la fi, ridiculitzar l'enemic era part de l'estratègia per a escampar el missatge genocida. Tant efectiva fou l'estratègia, tant "divertida" era la propaganda anti-tutusi, que sembla ser que - a l'inici del conflicte, previ al genocidi- era la ràdio preferida del Front Patriòtic de Rwanda (Tutsi).

La desinformació que emetien els locutors de RTML fou tant important, que fins i tot, quan els Tutsi arribaren a la capital Kigali, s'utilitzà la por a possibles matances dels Tutsi, amb la finalitat que això suscités un èxode de milers d'Hutus cap els camps de refugiats, on serien allistats - a la força molts d'ells- com a soldats per les forces genocides Hutus.

El Tribunal Penal Internacional, fins ara, ha condemnat a cadena perpètua - la pena més severa que pot dictar el Tribunal- l'antic director de RTLM, Sr. Ferdinand Nahimana; a 35 anys de presó per a Jean Bosco Barayagwiza, fundador de RTLM; a 12 anys de presó al periodista Georges Ruggiu.

Avui en dia, podem veure campanyes organitzades per ràdios i diaris (electrònics o en paper), per atiar l'odi cap a tot allò que sigui català. L'ús del dret a la llibertat d'expressió, no legitima ni la propagació de mentides, ni la formació d'un sentit col·lectiu de menyspreu vers Catalunya i vers els seus representants democràtics i, encara menys, intentar influir en la població mitjançant el recurs de la por. Com qualsevol altre dret, la llibertat d'expressió té els seus límits.

No podem esperar que el temps tregui raons i posi a cadascú al seu lloc, els precedents són perillosos. Perquè, si bé tinc clar que la societat espanyola està anys llums de la brutalitat que va demostrar la societat de Rwanda, no les hi tinc totes pel que fa a la seva maduresa democràtica.